Relat d'un viatge amb nens a Equador

Pels trajectes llargs l'avió pot fer-se molt pesat. El Barcelona-Madrid ni el vàrem notar. El Madrid-Caracas va durar una mica més de 8 hores, però entre la pel·lícula i que van estar dibuixant, menjant i fent una becaina, ho van portar molt bé. El Caracas-Quito van ser 2 hores, però a Caracas va haver un enorme caos, en què per molt poc no perdem l'enllaç. A Quito arribàrem sense l'equipatge.

No sabem si encara existeix, però desaconsellem fermament la companyia veneçolana Santa Bàrbara. Es horrorosa!!!.

Adéu a la nostra planificació. Al matí volíem anar a Otavalo, on ja teníem reservat un hotel. Però tot el dia el vàrem passar pràcticament a l'aeroport, i una visita al Panecillo, un turonet sobre Quito amb un Crist a imatge i semblança de Rio de Janeiro, però en petit (d'aquí el diminutiu).

Vàrem tenir molta sort i l'equipatge va arribar al dia següent. Tal i com va arribar el vàrem recollir i vàrem anar a la central d'autobusos de Quito per agafar-ne un cap a Otavalo. En 2 hores arribàrem.

Pugem a un Chevrolette destartalat que ens porta a la Laguna Mojanda, un estany preciós a 3.714 metres d'alçada. Des d'allà un camí fàcil porta al Cerro Fuya Fuya, de 4.263 metres (unes 2 hores anada i tornada, anant a pas lleuger). Com aclimatació al Cotopaxi no és molt, però més val això que res.

Al voltant de la Laguna, una vegetació de pastos i herba alta envolta els cerros, no pas nevados. Un bon lloc per admirar la vegetació autòctona dels pàrams andins.

Un altre lloc que val la pena visitar es el lago San Pablo, amb una immillorable vista de l'Imbabura que domina tota la vall d'Otavalo. Pels voltants del llac hi ha unes quantes llames i alpaques que fan las delícies de les nenes.

Tot és possible fer-ho fàcilment amb autobusos, minibusos o taxis de les localitats.

Un autobús ens porta a la localitat de Cotacachi. Des d'allà un taxi ens duu a Laguna Coicocha, un esplèndid llac que és en realitat la caldera d'un volcà. Hi ha tres illes en el llac que són 3 formacions de lava. El volcà s'alça davant de nosaltres amb els seus 4.939 metres. Hi ha barques que donen una volta de mitja hora pel llac (recordem que és per la caldera del volcà). La profunditat arriba fins els 180 metres!. Amb la barca ens apropem a las parets de la caldera que cauen a pic al llac. També es possible vorejar la caldera, i per tant el llac, per un caminet que passa pel damunt de penya-segat. Son 4 ó 5 hores. Amb les nenes només vàrem fer un tram.

En quan a Otavalo, si bé la població no té cap edifici interessant, és famosa pel seu mercat de teixits. Els turistes que arriben amb el viatge organitzat des de Quito només hi són una estona al matí. Si us quedeu, en aquest indret meravellós, podeu passejar i gaudir amb tranquil·litat dels teixits artesanals que elabora aquest poble indígena que es caracteritza per les seves vestidures i ornaments tant particulars.

Al costat, hi ha un altre mercat, aquest de menjar, amb els chanchos (porcs) sencers ja cuinats i exposats. Tot aquest color, olors i bullici és del gust de les nenes que estan molt distretes absorbint tot el que veuen. No hi ha res millor per elles que el veure gent diferent (les dones van amb el vestit tradicional), coses diferents, joguines diferents. No s'avorreixen ni un minut. Per exemple, es passen hores jugant amb unes figuretes d'animal teixides amb les restes de la llana dels jerseis, que seran la joguina de les vacances.

Com el trajecte és llarg i complex amb autobús, aquest tram el vàrem fer amb el cotxe d'un guia de muntanya suís amb el que vàrem contactar per Internet des de Barcelona. Primer anem a Quito, per després desviar-nos cap a l'est fins els banys termals de Papallacta. Per arribar-hi passem al vesant Atlàntic per un coll a 4.000 metres d'altura. En pocs quilòmetres es dona pas de la vegetació de pastures de muntanya a una altre subtropical. D'un cel clar i sec a un altre d'humit i cobert.

En quan als banys termals, són molt moderns, luxosos i nets. Per a la gent del lloc, cars. Però és un autèntic goig submergir-se en unes piscines d'aigües calentes, al bell mig d'un paratge envoltat de muntanyes de més de 4.000 metres i al costat d'un bosc dens i humit. Molt recomanable.

Després tornem a creuar el coll per tornar a la vall de Quito i endinsar-nos en la carretera que ens durà al Cotopaxi. Aquesta carretera que continuarem cap al sud passa per un lloc anomenat l'avenida de los volcanes. A l'est i oest de la carretera s'alcen, majestuosos, els volcans que conformen la serralada oriental i occidental dels andes equatorians. Al bell mig d'ambdues serralades és on s'assenten les ciutats i els pobles (Otavalo, Quito, Cochabamba, ...). No es tracta de l'altiplà típic de Perú o Bolívia, sinó de valls entre dues serralades d'entre 2.500 i 3.200 metres d'alçada que també van quedant tancats de sud a nord.

Arribem a Cuello de Luna, just al costat d'una de les entrades del Parc Nacional del Cotopaxi. Hi ha un hotel, abans una antiga hacienda espanyola, que ara regenta l'Ismael, el guia de muntanya suís que m'acompanyarà al Cotopaxi. Es un lloc a 3.100 metres des de on es veu el volcà. Les habitacions són un pel fredes (per la nit dins de l'habitació estarem a 10ºC), però és un lloc força atractiu i confortable.

Des de l'hotel, el Cotopaxi s'alça majestuós. De fet, és possible veure'l des del mateix Quito. Els seus 5.980 metres s'alcen sobre la vall. Es un volcà de dibuix cònic i amb la gelera què, malgrat el canvi climàtic, encara baixa fins els 4.900 metres. Al seu voltant el paisatge és pràcticament desert i moltes vegades ventós.

A l'agost estem en plena època seca, però és precisament un dels mesos amb més vent. Les precipitacions són tanmateix escasses o nul·les. Amb el 4x4 del guia ens endinsem en el parc als peus de la muntanya. El vent és molt fort. En la laguna Limpiopungo, a més de 4.000 metres d'alçada, el 4x4 sembla una batedora. Arribem donant bots per una pista bastant dolenta fins l'aparcadero, a uns 4.600 metres d'alçada. Solament sortir del 4x4 és una aventura. Les nenes hi ha que subjectar-les, ja que el vent se les emporta (literalment, l'Emma, la més petita, l'hem d'agafar a coll, sinó el vent se l'enduria). Les nenes, amb la meva dona, es queden al cotxe, que és sacsejat pel vent. El guia i jo arribem al refugi José Rivas, a 4.800 metres, i tornem. Una petita aclimatació. Volíem tornar per la nit per fer el cim, però ho deixem córrer fins que el vent es calmi.

Com que el cim del Cotopaxi continua dominat pel vent agafem un autobús que ens porta a Saquisili, un poblet on hi ha un mercat setmanal d'animals.

Totes les poblacions dels voltants es congreguen en aquest mercat de porcs, llames, alpaques, vaques, bens, gallines, cuis (conillets d'Índies que aquí es mengen),... on són comprats i venuts. El mercat està situat en un descampat a les afores del poble. Molt interessant i recomanable. Prepareu les càmeres!!. Ni us explico com s'ho vàrem passar les nenes!!!!.

L'ascensió al Cotopaxi és una ascensió tècnicament fàcil, però que no s'ha de menysprear. S'ha d'estar acostumat a l'alta muntanya hivernal. Crec recomanable haver estat als Alps i, evidentment, haver progressat amb grampons i encordat per una gelera. A més a més, l'alçada és considerable i si l'aclimatació no és bona pot ser molt dur arribar i s'ha de saber quan s'ha de tornar. Com en totes aquestes muntanyes, es surt a la nit per arribar amb les primeres clarors del dia a prop del cim i baixar cap el migdia.

Ens vàrem llevar a les 1:15 h. i a les 2:15 h. vàrem començar a pujar. Feia molt de vent i bastant fred (uns -12ºC, però la sensació tèrmica era molt més acusada amb el fort vent). Varem pujar en unes 5 hores. La llàstima va ser que el cim estava cobert per un núvol que em va tapar completament la vista sobre el cràter. Com el vent era fort, no era qüestió de quedar-se a veure si s'aclaria. Així que vàrem tirar cap a baix fins el refugi, a on vàrem menjar una mica, i altre cop d'en peus fins el 4x4. Fet pols arribo a l'hotel on hi ha la resta de la família.

Un temps per dutxar-me, fer una becaina, i al cap d'una estona sortir cap a Baños.

Baños és un poble que, com el seu nom indica, té uns banys, que són unes piscines, bastant rudimentàries, d'aigües termals, força calentes. Res a veure amb l'ambient ric de Papallacta. Aquests són totalment populars. De fet, hi ha varis pobles a l'Equador amb aquest nom, en el cas que ens ocupa, i que és el Baños per excel·lència, el seu nom complert és de Baños de Agua Santa.

Nens, adults, dones, homes, avis, famílies senceres, amb banyadors o quasi vestits es fiquen dins d'unes piscines a l'aire lliure. N'hi ha que estan a 50ºC. No cal dir que, per la meva part, després d'una nit sense dormir, fer el Cotopaxi i arribar fins a Baños en una sola jornada, aquestes aigües van ser un miracle. Per les nenes una font de diversió inesgotable.

Baños de Agua Santa és un dels llocs turístics de l'interior del país, al llindar de les terres altes i de l'amazònia, als peus del volcà Tunguraghua que encara fumeja, i que més d'un mala passada (amb morts incloses) ha fet a la població. No fa gaire van haver d'evacuar-la i la pujada al cim encara estava prohibida.

Ens va ploure una mica, per primer cop en tot el viatge. Però és una pluja suau que s'interromp poc després. Banyats, rentats i descansats, anem al zoo del poble i a un terrari de rèptils que hi ha al costat. Les nenes s'ho tornen a passar d'allò més bé..., i els adults també.

Com ja he dit, Baños no és a les terres altes, és a la zona de la serralada oriental, a les aigües que milers de quilòmetres més enllà arriben a l'Atlàntic. Aquí hi ha molta vegetació i un cabalós riu on es pot fer ràfting i un munt de rutes per anar en bicicleta. Hi ha un munt d'agències que organitzen aquestes sortides. Es un indret preciós en el que val la pena perdre's pels carrers i camins dels voltants i, sobretot, allunyar-se una mica del centre, creuar el riu i veure el Tunguraghua fumejant lleugerament per sobre del poble. Acolloneix una mica, però val la pena.

Si bé vàrem dir de no anar a la selva, no es va dir res de no anar a les seves portes. La idea de combinar-nos altre cop per fer una altre muntanya (el Cotopaxi, de 6.300 metres) va quedar anul·lada. La família opina que ja en tinc prou i, a més, la gelera està feta malbé per culpa de les cendres que va expulsar el Tunguraghua fa uns anys. Així que tots plegats baixarem als 500 metres, fins a les planes amazòniques. Una carretera preciosa que a mesura que perd alçada la vegetació s'incrementa en densitat i volum. La fresca dóna pas al calor i l'aigua ens envolta arreu. Com volem anar i tornar el mateix dia i volem aturar-nos pel camí, lloguem un taxi per uns 60 $. El taxi ens portarà a tots quatre a un recorregut de més de 100 quilòmetres, parant on volem, tornada a Baños inclosa. Una jornada que ens portarà quasi tor el dia. No podem demanar més. La carretera, en bastant bon estat, menys algun tram, ens porta a dues bellíssimes atraccions natural, el Manto de la Novia i el Pailon del Diablo. Dues cascades fantàstiques. La primera té l'al·licient que t'acostes a través d'un rudimentari artefacte, com una tirolina, que creua el riu a una alçada considerable, fins l'altre costat, on cau la cascada. Pel que fa el Pailon del Diablo, s'ha de fer un bon tros caminant si vols apropar-te, però val la pena, tant pel paisatge com pel salt d'aigua que cau pel mig del bosc subtropical. Tres estrelles !!!!!.

Després, per la carretera, hi trobarem un munt més de salts d'aigua, però ja res comparat amb els dos anteriors. Finalment el paisatge s'obre i comença el sòcol amazònic que 5.000 quilòmetres més a l'est arribarà a l'Atlàntic. Estem a uns 500 metres d'alçada, cinc mil quilometres per desfer aquest desnivell, i uns pocs centenars per arribar a 5.000 metres!!. Formidable diferència. Des d'aquí es pot veure el Sangay, un altre cim nevat de 5.700 metres d'alçada.

Finalment arribem a Puyo, la ciutat que és a les portes de la selva amazònica de l'Equador i des d'on es poden fer les gestions necessàries i trobar tota mena d'agències que faciliten tota mena de circuits. Aquests també es poden gestionar des de Baños. Aquí es veu clarament la diferència amb els Andes. És com si fóssim a un altre país: ni l'estructura de ciutat, ni els seus habitants, ni el clima, ni el menjar, res té a veure amb el que havíem vist de l'Equador fins ara. Climatològicament és evident, aquí ja vivim amb una suor enganxosa. Amb el taxi ens apropem a varis llocs, a un parc on es pot pujar a un arbre de més de 30 metres d'alçada i que permeten veure la selva i com s'estén cap a l'est en totes direccions. També anem a una espècie de petita reserva on hi ha caimans, lloros, tortugues, ... i capibares. Són animals decomissats del tràfic il·legal. Ves a saber!!. El cas és que les nenes tenen la possibilitat de tocar les capibares, el rossegador més gran que existeix. Una rata enorme, tan gran com un porc. També hi ha serps, que podem agafar, i uns monos que se'ns posen al damunt.

Ja cap al tard tornarem a Baños.

Val la pena visitar Baños, tant l'església de la Virgen de los Baños, tota plena de referències als diferents miracles que segons expliquen s'han dut a terme per la intersecció de la verge, i de les diferents piscines termals dels voltants. A més d'aquests banys del primer dia, hi ha uns altres, que quedem més a les afores i que us recomanem, estan situats sota el Tunguragua.

També tenim un camí que puja a Bellavista, que com el seu nom indica es un esplèndid mirador de la vall. Es pot arribar en taxi, però es millor un camí que surt de Baños i que va pujant poc a poc fins el turonet. Nosaltres el vàrem fer amb les nenes, sense problemes, i aprofites també per passar pels camps de cultius dels voltants. Veiem creuar els ases que els fan servir de transport.

Aquest tram d'uns 200 quilòmetres ens portarà unes 8 hores de viatge. Primer anem en taxi de Baños a Riobamba i després en un autobús que ens portarà fins El Cañar. Durant el primer tram, la carretera continua per l'Avenida de los Volcanes, aquest cop passant per sota del Chimborazo, de 6.300 metres, i que resta parcialment tapat per uns espessos núvols que amaguen gran part de la malmesa gelera, ennegrida per les cendres de l'erupció del Tunguraghua.

Ja a l'estació d'autobusos de Riobamba agafem un que va cap al sud, cap a Cuenca, però ens aturarem abans. Es una ruta que s'endinsa per una zona bastant pobre. Els pobles per on passem són petits i es veuen molt pobres. L'autobús para constantment a recollir gent, pagesos que van d'un poble a un altre, amb grans bosses a sobre. A vegades amb algun animal. En molts llocs la carretera perd l'asfalt. El paratge es dur, amb terrasses guanyades a la muntanya on es planten papas i on els porcs, negres i quasi salvatges, junt amb les gallines, conviuen en els carrers amb els nens. Dalt de l'autobús nosaltres anem asseguts per què l'hem agafat al principi, però el passadís és ocupat per un munt de gent sense seient. Una olor indescriptible de suor, brutícia, llet agra, menjar i animal ens envolta. Les nenes estan completament al·lucinades amb el que veuen i oloren. Més d'un cop les tenim que fer callar (encara que parlem en català les podrien entendre). Els hi anem explicant el que veien, com en tot el viatge, però també les fem comprendre el per què i què no tothom pot viure com nosaltres a Barcelona.

Al poble de El Cañar som els únics estrangers que hi ha i assistim plàcidament a com transcorre el pas del temps a la plaça del poble.

A El Cañar ens allotgem en una pensió de mala mort, però és una de les poques que hi ha al poble. Al costat del poble hi ha les runes d'Ingapirca, que no només es remunten als temps dels inques, sinó als dels indis cañaris, que de fet continuen vivint a la zona. Una de les característiques més curioses del viatge des del nord de l'Equador fins al sud, malgrat no deixar la part andina, és la transformació progressiva de la vestimenta dels indígenes, sobretot de les dones. A mesura que ens traslladem veiem variar els vestits. Cada vall té la seva particularitat ètnica que la diferència dels seus veïns.

Des del poble a les runes s'hi pot anar en un autobús. Són les runes inques més grans de l'Equador. Només ens trobem amb un grupet d'uns pocs turistes vinguts de Cuenca en cotxe particular.

Un cop tornats a El Cañar, agafem un autobús que ens durà a Cuenca.

Cuenca és una preciosa ciutat colonial de mida mitjana amb els seus carrers estrets i empedrats, tallats a quadricula, com totes les ciutats colonials creades pels espanyols. Es una ciutat encantadora amb esglésies, places i belles cases colonials.

A més a més, com era dijous hi havia un mercat afegit al normal, on hem pogut assistir a la compravenda de cuis (els conillets d'Índies) vius. Ja sabeu, aquí es mengen com ja he explicat. També hi ha un mercat d'artesania molt interessant. Un altre mercat interessant és el de San Francisco. I el millor de tot, és que cap és un mercat per a turistes, per la qual cosa no pequen de cap tipisme afegit.

Altres visites interessants són el Parque Calderón, la catedral, la Plaza de San Sebastián (molt recomanable), la Iglesia de San Sebastián, la Plazoleta del Carmen, la Calle Larga, tota la zona del riu amb 3 de Noviembre, i no us perdeu el Museo de las Culturas aborígens. Una altra cosa interessant és l'artesania dels barrets panamà, anomenats així perquè els utilitzaven els treballadors equatorians d'aquesta zona que van construir el Canal de Panamà. Hi ha un munt de botigues a on us explicaran la seva fabricació.

Com en la resta del viatge, hi havia tanta diversitat de coses noves i atractives que les nenes no van parar ni un moment, amunt i avall.

El Parc Nacional Cajas està a 1 hora en autocar des de Cuenca. Es un parc situat a la serralada oriental, a 4.000 metres d'alçada. Es un paratge que conserva tota la vegetació autòctona de la zona. Es un lloc molt humit, que al estar situat a la serralada oriental fa que la influència de l'oceà Pacífic sigui molt important. La combinació de l'alçada i del mar, ja proper, fa que els núvols restin enganxats a tota aquesta zona. Els cims de les muntanyes, a no més de 4.600 metres d'alçada, no són molt més altes que el lloc on ens deixarà la parada del cotxe de línia, a quasi 4.000 metres. Hi ha un conjunt de més de 200 llacs envoltats d'herbes altes, sense arbres. Un món on els núvols i l'aigua ho dominen tot.

Per anar a Cajas des de Cuenca vàrem agafar un autocar que feia la línia Cuenca-Guayaquil (sortia a les 9:00 h). Encara que l'autocar no tenia gaire bona pinta (tan poca que hi havia en rètol que deia en venta) ens va deixar, al cap dels 60 minuts promesos, a la parada de Laguna Toreadora. En 1 hora havíem passat dels 2.500 metres d'alçada de Cuenca als 4.000, aproximadament, en que es troba l'entrada al Parc. No cal dir que el recorregut és preciós. Unes muntanyes verdes amb valls i prats, a on pasturaven les vaques, van deixant pas a una vegetació d'alta muntanya. A pocs metres de la parada hi ha la caseta dels guardes. Allà s'ha de pagar per entrar al parc i donen la informació necessària per fer un recorregut pel seu interior. Hi ha per escollir, un munt de camins i itineraris travessen el parc i van per la gran quantitat de llacs que conformen el seu paisatge. Es poden fer tota mena d'excursions, d'hores fins a dies. Nosaltres, amb les nenes, només vàrem fer una d'unes 3 a 4 hores. L'itinerari escollit passava per un parell de llacs, que envoltant la Laguna Toreadora i seguia fins un control de Policia que estava per sota dels 4.000 metres.

No se si serà sempre així, però no hi havia pràcticament ningú, a part d'uns nois italians i uns equatorians.

Per tornar a Cuenca has d'esperar a que passi alguns dels autobusos que fan la línia de Guayaquil a Cuenca. Com tardava bastant (demoraba com diuen a l'Equador), un policia va parar un camió i li va dir al conductor que ens portés a Cuenca. Bé, no sabem si exactament va ser una pregunta o una ordre, però el cas és que aquesta modalitat d'autoestop no l'havíem practicat mai. El camió de repartiment, que no va passar en cap moment dels 40 quilòmetres per hora, ens va permetre veure el paisatge a les mil meravelles!!!.

Malauradament, algun dia havia de ser, a la Mari li va tocar trobar-se malament, amb nàusees i vòmits. Almenys no han estat les nenes, que sempre preocupa més. Així que el dia de relax que teníem, a més de volgut, va ser forçat. Amb la mare de família postrada al llit de l'hotel, la resta vam anar a un altre poble de piscines calentes (que també es diu Baños), que hi ha a prop de Cuenca, a on també s'arriba fàcilment en autobús.

Des de Cuenca tornar a Quito signifiquen 12 hores d'autobús i com no estaven disposats a fer-ho amb les nenes, vàrem decidir agafar un avió. Al migdia ja érem a Quito.

No és gens car. L'avió que vàrem agafar nosaltres era nou i petit. Us ho recomano: passa per sobre del Cotopaxi i del Chimborazo. Espectacular!!!. Es veu el con volcànic del Cotopaxi just al costat de la finestra.

Quito és la capital sud-americana amb el centre històric millor conservat de tot Sud-amèrica. Un conjunt arquitectònic i urbanístic de l'època colonial, ben conservat i/o restaurat que és patrimoni cultural mundial de la UNESCO. No us en penedireu d'estar a Quito almenys 2 dies sencers.

Tot el casc antic val la pena. Només heu d'anar caminant amunt i avall per totes les seves places i carrerons, entrar en totes les esglésies i contemplar el seu barroc característic. Tot els voltants de la Plaça de San Francisco són extraordinaris. No us perdeu la Plaza Grande, Santo Domingo y de la Merced.

Encara que el paisatge no té res d'especial, val la pena sortir de Quito i apropar-se a La Mitad del Mundo, que està a tres quarts d'hora d'autobús des de Quito. No sempre es pot tenir una cama a l'hemisferi sud i una altre al nord. Tot molt típic, però interessant. Hi ha una ratlla pintada al terra indicant els 0º 0' 0'' (l'Equador terrestre). I la foto típica i tòpica és posar-se just al mig amb una cama a cada hemisferi. Aconsellat anar a les 12:00 h, en principi el sol ha d'estar just a sobre i cap ombra ha de projectar-se. Vam fer la prova, però no us diem el resultat!.

L'últim dia de viatge és per al vol Quito - Caracas - Barcelona. Tornada a Barcelona amb la mateixa companyia aèria i amb els mateixos desastrosos resultats.