Guia i relat d'un viatge per lliure a Colòmbia

La ciutat de Bogotà, la capital de Colòmbia, va tornar a ser en aquest viatge la porta d'entrada i sortida al país. Ja havíem visitat la ciutat anteriorment, però novament ens va sorprendre i fins i tot vam poder redescobrir racons del seu centre històric que no havíem visitat o que ja havíem oblidat.

Com arribar-hi

L'arribada a Bogotà al principi del nostre viatge va ser per via aèria, a través d'un vol provinent de Barcelona i amb escala a Madrid.

I ja cap al final del viatge vam tornar a Bogotà, però aquesta vegada per carretera des de Zipaquirá (situada 46 km al nord de la capital), amb un cotxe que havíem llogat sis dies abans en l'aeroport de Bucaramanga i que vam deixar en l'oficina de l'empresa Localiza a Bogotà.

Per als desplaçaments per Bogotà vam utilitzar l'autobús i el taxi, a més de caminar molt.

Allotjament a Bogotà

A l'inici del viatge, a Bogotà, ens vam allotjar en el Hotel Habitel y Centro de Convenciones (Avinguda El Dorado 100, Bogotà), on vam pagar 205.000 COP per una nit (uns 55 €) en una habitació triple, amb un completíssim esmorzar inclòs, i amb vistes al bonic jardí (molt més tranquil·la que les que donen a l'avinguda El Dorado).

Aquest hotel és molt recomanable, sobretot si el vostre vol a Bogotà arriba tard o heu d'agafar un vol a primera hora del matí, com era el nostre cas. D'aquesta forma minimitzem els desplaçaments pel caòtic trànsit de la ciutat, ja que l'hotel està a menys d'1 km de l'aeroport.

I per al final del viatge vam triar el The Grace Hotel (Calle 66, núm. 6-18, 110010 Bogotà), situat en el barri de Chapinero. Aquí vam pagar 178.000 COP per una nit (uns 49 €) en una habitació triple amb esmorzar inclòs. L'hotel està bé i la zona és molt recomanable, tranquil·la i no massa lluny del centre històric.

Això sí, aquest hotel no té ascensor i a l'habitació que ens va tocar entrava el soroll del trànsit de la Carrera 7 pel deficient tancament de les finestres.

Coses a veure i fer

BOGOTÀ. La ciutat de Bogotà, capital de Colòmbia i també del departament de Cundinamarca, va ser fundada l'any 1538 com a capital del Nuevo Reino de Granada. Està situada a una altura mitjana de 2.625 metres sobre el nivell de la mar, en un altiplà que forma part de la serralada Oriental dels Andes.

Vista de la Plaza de Bolívar (Bogotà)

La ciutat de Bogotà compta amb nombrosos atractius i per a tots els gustos: patrimoni històric, museus, gastronomia, ambient nocturn, etc. pel que bé mereix una visita.

En aquesta ocasió nosaltres li vam dedicar gairebé dos dies complets, tot i que ja l'havíem visitat en una anterior ocasió.

Un aspecte important a tenir en compte és que tot el transport urbà a Bogotà és en superfície (no hi ha metro) i que, tal com ja hem esmentat abans en aquesta guia, Bogotà és una de les tres ciutats més congestionades del món, amb uns embussos que poden ser antològics.

Per això convé planificar bé els desplaçaments per la ciutat en taxi o autobús tenint present això.

La Candelaria. Aquest és el nom del barri de Bogotà que abasta el seu centre històric i en el qual es va fundar la ciutat. Avui dia és un dels principals focus turístics i culturals de la capital colombiana.

El centre neuràlgic de La Candelaria és la Plaça de Bolívar. Al voltant de la plaça podem veure la Catedral Primada de Bogotà, la Capilla del Sagrario i el Palau Arquebisbal en el seu costat oriental i els imponents edificis del Capitoli Nacional (seu de Congrés de la República de Colòmbia) en el costat sud, el Palau de Justícia en el costat nord i el Palau Liévano (seu de l'Alcaldia Major de Bogotà) en el costat oest.

Darrere de l'edifici del Capitoli està la Casa de Nariño (seu de la Presidència de la República i residència presidencial) i altres bonics edificis com l'església de Santa Clara, el Palau Echeverry o l'església de Sant Agustí, entre d'altres.

Com sempre, la millor manera de descobrir tots els racons del bellíssim centre històric de Bogotà és perdre's pels seus carrerons. Nosaltres vam redescobrir aquesta zona i ens va agradar tant o més que la primera vegada que la vam veure.

Per destacar alguns dels molts llocs que ens van cridar l'atenció a La Candelaria citarem la preciosa Plazoleta Chorro de Quevedo, el cridaner edifici del Santuario Nuestra Señora del Carmen, la façana del Teatre Colón o el Palacio de San Carlos.

Però són molts els carrers i carreres de la zona que posseeixen boniques construccions colonials, per la qual cosa reiterem el nostre consell de recórrer-les a peu, sense presses, per a gaudir plenament del seu encant.

Carrer del centre històric de La Candelaria (Bogotà)

Però en La Candelaria, a més, l'arquitectura colonial mescla perfectament amb l'art urbà, ja que en les seves parets podem trobar magnífics exemples de murals i grafitis realitzats per artistes colombians i estrangers.

Alguns exemples d'això els trobareu en el Parque de los Periodistas, el Callejón del Embudo o en la Plazoleta Chorro de Quevedo.

D'entre els nombrosos museus que hi ha en La Candelaria recomanem especialment el Museu Botero, el qual ocupa un edifici colonial molt bonic.

En ell s'exposa la fantàstica col·lecció d'obres que va donar l'artista colombià Fernando Botero al seu país.

Aquesta col·lecció està composta per 123 obres pròpies (pintura i escultura) i 87 obres que corresponen a artistes universals com, per exemple, Renoir, Monet, Pissarro, Degas, Toulouse-Lautrec, Dalí, Picasso, Miró, Tàpies i molts altres.

Vam gaudir molt de la visita a aquest museu (inclosa la nostra filla), visitant amb deteniment totes les seves sales. L'entrada al museu és gratuïta.

Al costat del Museu Botero es troba el Museu Casa de Moneda i el Museu d'Art Miguel Urrutia (MAMU), tots dos gratuïts. I a l'altre costat de la Calle 11 tenim la imponent Biblioteca Luis Ángel Arango, la qual compta amb un fons de 2.000.000 d'exemplars i és una de les més visitades del món.

Cerro de Monserrate. Aquest és, amb diferència, el turó més conegut de Bogotà. Està situat en el costat oriental de la ciutat, a 3.152 metres d'altura, i fins al cim es pot pujar en funicular, en telefèric o bé per un sender per als vianants. Nosaltres vam pagar 21.000 COP/persona pel viatge d'anada i tornada en el telefèric fins al cim (el funicular estava tancat aquest dia, per manteniment).

En el cim del turó de Monserrate es troba el santuari del Señor Caído de Monserrate. En el seu interior, a més de la talla del Señor Caído de Monserrate que dóna nom al temple, hi ha una figura de la verge negra de Montserrat que a mitjans del s. XVII va donar nom al turó, quan els fundadors d'aquest lloc van triar aquesta verge perquè fos la patrona del retir religiós que van construir dalt del turó.

Es creu que un dels fundadors, Pedro Solís, tenia un oncle que anteriorment havia servit com a abat en el santuari de Montserrat, a Catalunya. Això explicaria la relació...

Vista sobre el centre de Bogotà des del turó de Monserrate

Les vistes des del cim de Monserrate són excepcionals, ja que, a més, permeten fer-se una idea de l'extensió de la ciutat i dels seus voltants.

Aquesta és una visita imprescindible.

Museo del Oro. Ja havíem visitat aquest museu en la nostra anterior visita a Bogotà, però continuem pensant que el Museo del Oro de Bogotà és extraordinari per la gran col·lecció de peces de les cultures prehispàniques colombianes que atresora.

I la presentació de la col·lecció i les explicacions que es proporcionen estan a l'altura del contingut.

Vam pagar 4.000 COP/adult (és gratis per als nens/es menors de 12 anys) per l'entrada al museu.

Torre Colpatria. El gratacel Torre Colpatria és, amb 196 metres d'altura i 50 plantes, un dels edificis més alts de la ciutat i una icona de Bogotà des de la seva inauguració l'any 1979. Quan es fa de nit és fàcilment visible des de molts punts de la ciutat per la seva cridanera il·luminació exterior amb llums LED.

En el seu terrat compta amb un mirador amb extraordinàries vistes sobre la ciutat i voltants, però només obre divendres, dissabtes, diumenges i festius. L'accés al mirador costava 8.000 COP/persona.

Era la nostra primera visita a la zona de l'Eix Cafeter colombià i la veritat és que ens va agradar moltíssim. Tot i que l'Eix Cafeter abasta els departaments de Caldas, Risaralda, Quindío, Tolima, Antioquia i Valle del Cauca, nosaltres vam visitar només la part corresponent al departament del Quindío.

Com arribar-hi

Per a visitar la regió vam establir la nostra base en la població de Salento, a on arribàrem després de volar des de Bogotà fins a Pereira (270 km, i només 30 minuts de vol), la capital del departament de Risaralda.

En l'aeroport Matecaña de Pereira vam agafar un taxi (14.000 COP) fins a la terminal d'autobusos de la ciutat i aquí vam pujar al primer autobús (8.000 COP)/pax) que sortia cap a Salento.

Allotjament a Salento

Ens vam allotjar en El Rancho De Salento Alojamientos (Vereda Boquia Via Salento, en una zona anomenada Boquía), on vam pagar 484.500 COP per tres nits (uns 42 €/nit) en una habitació triple amb esmorzar inclòs. Està situat en una finca molt ben cuidada i en un lloc natural fantàstic. Molt recomanable.

L'únic inconvenient que té, per dir-ne un, és que si no disposeu de vehicle propi, com era el nostre cas, llavors cal caminar 1 km per una pista fins a la carretera Salento-Pereira, on és fàcil aturar un autobús que ens porti a Salento (1.200 COP/pax), situada a 3 km d'aquest punt al costat del riu Quindío.

Coses a veure i fer

SALENTO I L'EIX CAFETER. Vam gaudir molt de la visita a les precioses poblacions de Salento i Filandia, de preciosa arquitectura colonial, però sobretot dels espectaculars i exuberants paisatges que hi ha en tota la zona.

Willys a la Plaza de Bolívar de Salento

• Salento. Aquesta petita població, la més antiga del departament del Quindío, és un dels principals centres turístics de l'Eix Cafeter, a causa dels seus nombrosos punts d'interès per al viatger.

Entre aquests estan la Plaza de Bolívar i la seva església de Nuestra Señora del Carmen, la fotogènica i bulliciosa Calle Real, el fantàstic mirador situat en l'Alto de la Cruz i, en general, la seva trama i arquitectura colonial.

I si us agrada el senderisme, a Salento i voltants les possibilitats són infinites, ja que compta amb precioses valls i muntanyes, com la famosa Vall de Cocora o el Parc Nacional Los Nevados, amb altures que van dels 1.300 als 4.750 metres sobre el nivell del mar.

• Hisendes cafeteres. I una visita a l'Eix Cafeter no seria completa sense visitar una hisenda cafetera per a veure de primera mà el procés de recol·lecció i elaboració del cafè.

Hi ha diverses alternatives disponibles en la zona, però nosaltres vam triar la Finca Cafetera El Ocaso, on vam pagar 20.000 COP/pax per un amè tour que dura 1 hora i 20 minuts i finalitza amb una degustació de cafè.

Per arribar a la finca cafetera vam anar caminant uns 6 km des del nostre allotjament, seguint un camí molt bonic, conegut com la Vereda El Agrado, que transcorre paral·lel al riu Quindío. Després de la visita vam agafar un Willys fins a la plaça de Bolívar de Salento (3.000 COP/pax).

VALL DE COCORA. I una visita imprescindible a fer des de Salento és la de la propera Vall de Cocora, situada uns 10 km al nord de Salento i a una altura que oscil·la entre els 1.800 i els 2.400 metres sobre el nivell de la mar.

La millor manera de visitar la vall de Cocora és recórrer a peu alguna de les diferents rutes que hi ha per ella, de diferent durada i nivell de dificultat, i que ens permetran veure nombrosos exemplars de la curiosa palma de cera del Quindío, un tipus de palmera nativa d'aquesta regió i que pot arribar als 70 metres d'altura, sent l'arbre nacional de Colòmbia.

Passejant per la vall de Cocora

A causa de les seves peculiars característiques geogràfiques la zona compta amb una gran biodiversitat i uns paisatges de singular bellesa.

La veritat és que vam gaudir moltíssim de la nostra excursió per la vall, anant a diversos miradors des d'on poder admirar l'enorme bellesa del lloc.

I això tenint en compta que el dia de la nostra visita era diumenge i el nombre de visitants locals era bastant superior al que hi ha entre setmana.

Un Willys Jeep des de Salento a l'entrada de la vall de Cocora costa 8.000 COP/pax anada i tornada.

Des d'aquí ja només cal caminar, triant la ruta que millor s'adapti al temps disponible i a les nostres aptituds físiques.

FILANDIA. Aquesta bonica població, situada a 20 km de Salento i a una altura de 1.910 metres sobre el nivell de la mar, va ser fundada per colones d'Antioquia l'any 1878, tot i que abans ja estava habitada per membres de la tribu indígena dels Quimbayas.

A Filandia trobem el Parc Bolívar, la cridanera església de María Inmaculada, el mirador Del Tiempo Detenido o el mirador Colina Iluminada del Quindío.

Al voltant del parc Bolívar i en els carrers adjacents és possible apreciar bells exemples d'arquitectura colonial, sobretot en l'anomenat Calle del Tiempo Detenido (Calle 7).

El carrer del Tiempo Detenido en obres (Filandia)

Aquest nom es deu al fet que els edificis que hi ha al llarg del carrer han mantingut bàsicament la seva estructura i aspecte originals.

I si feu coincidir la vostra visita a Filandia amb l'hora de dinar us recomanem moltíssim el restaurant Helena Adentro (Carrera 7 #8-1, Filandia), cuina colombiana contemporània que utilitza només ingredients locals.

Lògicament no és barat, però val molt la pena. És molt popular, merescudament, tant entre els locals com entre els estrangers.

Per anar a Filandia s'agafa un Willys en la Plaça de Bolívar de Salento. El trajecte, de 20 km, costa 6.500 COP/pax.

Aquesta va ser la nostra segona visita a la ciutat de Medellín i no ens va defraudar en absolut. Aquesta vegada vam poder accedir a llocs, com la Comuna 13, que anteriorment estaven fora de límits per als visitants.

Com arribar-hi

A la ciutat de Medellín vam arribar amb un autobús de l'empresa Flota Occidental que vam agafar en la petita terminal d'autobusos de Salento i que va fer una parada de 15 minuts en la terminal de Pereira i altres 30 minuts per a dinar en un restaurant de carretera que hi havia passat Riosucio.

Arribàrem a la Terminal Sur de Medellín després de 8'5 hores de viatge (trajecte de 290 km), en comptes de les 6 que ens havien dit. Unes obres de desdoblament de la carretera entre Manizales i La Pintada ens van retardar més de dues hores.

L'autobús, gran i molt còmode, comptava amb A/C, wifi i WC. Ens va costar 54.000 COP/pax.

Allotjament a Medellín

A Medellín ens vam allotjar en el Terra Biohotel (Calle 35 #64 A 92, Barrio Conquistadores, Laureles-Estadio, 050030 Medellín). Vam pagar 723.000 COP per tres nits (uns 62 €/nit) en una habitació triple amb esmorzar inclòs.

L'habitació estava molt bé i l'hotel està situat en una zona tranquil·la, segura i convenient. Com a nota negativa destacar la mala insonorització de l'habitació sobre els sorolls del propi hotel i els que provenien del carrer.

Coses a veure i fer

MEDELLÍN. Aquesta ciutat, capital del departament d'Antioquia, és coneguda com la «ciutat de l'eterna primavera» pel fet de tenir una temperatura mitjana de 21,6 °C i un clima bastant uniforme durant tot l'any. I tot això gràcies a la seva altitud mitjana de 1.500 metres sobre el nivell de la mar.

Escultura de Botero davant de la Casa de Cultura (Medellín)

En la nostra visita a Medellín vam anar fins al Cerro Nutibara per a visitar el Pueblito Paisa, però part d'ell estava en obres de millora.

De totes maneres, les vistes sobre la ciutat des de la terrassa panoràmica valen la pena.

Des d'aquí vam anar caminant al Parque de los Pies Descalzos i vam seguir fins arribar al Centro Administrativo, on visitàrem l'antiga estació de ferrocarril de Medellín, molt interessant.

Després vam creuar el Parque Cisneros i vam pujar pel carrer comercial Carabobo fins arribar al cèntric Parque de las Esculturas, anomenat així per contenir la col·lecció permanent més gran del món d'obres del pintor i escultor local Fernando Botero.

En aquesta plaça hi ha també el bonic edifici de la Casa de Cultura.

Després de visitar el preciós Parque Bolívar i caminar pel Pasaje Comercial Junín vam agafar el metro per anar fins a la famosa Comuna 13, però abans de sortir al carrer en la parada de San Javier vam pujar al MetroCable Línia J,.

El metrocable és un telefèric que comunica alguns dels barris menys afavorits de la ciutat i on no pot arribar el metro degut a la complicada orografia on estan ubicats aquests barris.

Nosaltres vam recórrer tota la Línia J, entre les estacions de San Javier i la de La Aurora, d'anada i de tornada, amb les parades intermèdies de Juan XXIII i Vallejuelos. L'experiència val la pena per a tenir una vista diferent de Medellín, però hem d'avisar que no és apte per a persones amb vertigen.

Vista sobre la Comuna 13 i el seu art urbà (Medellín)

De retorn a la parada de San Javier vam sortir al carrer i vam buscar l'autobús 225i que porta fins a l'inici de les anomenades Escaleras Eléctricas de la Comuna 13.

Declinàrem les nombroses ofertes que vam rebre per a contractar un guia en la visita a la Comuna, perquè volíem anar per lliure.

L'autobús ens va deixar a 100 metres de l'inici de les escales mecàniques que grimpen per la Comuna 13. Va ser suficient amb seguir a altres grups de visitants per a trobar ràpidament el primer tram d'escales.

En total són sis trams d'escales mecàniques que ascendeixen fins a un punt alt d'aquest barri que és un excel·lent mirador sobre aquesta part desfavorida de la ciutat.

La Comuna 13 és una increïble història de transformació d'un barri que pocs anys enrere era considerat com un dels barris més perillosos del món. Avui dia és una de les principals atraccions turístiques de Medellín gràcies als seus espectaculars grafitis i art mural.

Però això no ha de distreure'ns del terrible passat que han sofert els seus pobladors durant molts anys a causa de la guerra urbana entre paramilitars, guerrilles, policia i exèrcit que van deixar milers de víctimes només en aquest barri i moltes d'elles eren civils innocents que van ser víctimes col·laterals.

SANTA FE DE ANTIOQUIA. Des de Medellín vam fer una excursió d'un dia a aquesta bellíssima població de passat colonial, amb fins a set esglésies i una gran quantitat de casones d'arquitectura colonial dels segles XVI, XVII i XVIII.

Per arribar a Santa Fe, 58 km al nord-oest de Medellín, vam començar per agafar un taxi d'Uber des del nostre hotel fins a la Terminal del Norte de Medellín (8.600 COP). Aquí vam agafar el primer autobús de l'empresa Sotrauraba que sortia cap a Santa Fe (11.000 COP/pax).

Carrer del centre històric de Santa Fe de Antioquia

Com a curiositat, uns 5 km abans d'arribar a Santa Fe vam haver de creuar a peu el llarg pont El Paso sobre el riu Cauca, ja que aquell dia estava tallat el trànsit per obres. A l'altre costat del pont ens esperava un altre autobús per a portar-nos fins a Santa Fe.

El nucli històric de Santa Fe de Antioquia és molt compacte i fàcil de recórrer a peu. Està farcit de construccions dels segles XVI, XVII i XVIII. Sembla que el temps s'hagi detingut aquí.

Ja havíem visitat Santa Fe en el viatge anterior a Colòmbia, però és igual, la podríem visitar 100 vegades més i no ens cansaríem d'anar-hi.

Això sí, Santa Fe està a només 500 metres d'altura i la calor es fa notar molt aquí. És realment sufocant.

Entre les moltes coses a veure destaquem la Catedral Basílica de la Immaculada Concepción, d'estil neoclàssic renaixentista, l'Església de Santa Bárbara, l'Església de Nuestra Señora de Chinquinquirá o l'Església de Jesús Nazareno, també d'estil neoclàssic amb detalls barrocs. També val la pena visitar la casa-museu de Juan del Corral (entrada gratuïta), molt interessant per a conèixer la història d'Antioquia.

Tampoc us heu de perdre la visita al Puente de Occidente, un pont penjant de 291 metres de longitud sobre el riu Cauca que va ser finalitzat l'any 1895 i que en el seu moment fou el més gran pont penjant de tot Sud-amèrica.

Sobre el Puente de Occidente i el riu Cauca

El pont està situat a uns 5 km de Santa Fe i per arribar fins a ell vam negociar una moto-taxi (rickshaw) que per 20.000 COP incloïa l'anada, la tornada i un temps d'espera un cop arribats al pont.

Val la pena creuar-lo a peu per a gaudir amb pausa de les seves boniques vistes sobre el riu i el propi pont.

En resum, la visita al Puente de Occidente és molt recomanable, ja que a més l'entorn natural és molt bonic, i complementa a la perfecció l'excursió a Santa Fe d'Antioquia.

Per cert, per a dinar a Santa Fe recomanem el restaurant Portón del Parque (carrer 10 11-03).

De tornada a Medellín, a la tarda, vam agafar un autobús en la petita terminal de Santa Fe.

Com que el pont El Paso continuava tancat al trànsit de vehicles vam haver de tornar a creuar-lo a peu i agafar un autobús diferent a l'altre costat, el qual ens va retornar a la Terminal del Norte de Medellín.

També repetim visita a la ciutat de Cartagena de Indias, capital del departament de Bolívar i situada a la vora del mar Carib. Respecte a l'anterior visita hem notat un gran increment en l'afluència turística i això fa que, almenys aquesta és la nostra opinió, la ciutat emmurallada estigui excessivament orientada al turisme.

Però això és quelcom que passa, no només a Cartagena, si no a qualsevol destinació turística que sigui molt popular, com és el cas. La qual cosa no resta, en absolut, cap interés a la ciutat. Així que Cartagena de Indias és d'obligada visita.

Com arribar-hi

Per arribar a Cartagena de Indias vam agafar un vol de la companyia Viva Air des de l'aeroport José María Córdova, situat a 23 km del centre de Medellín, en el municipi de Rionegro.

I per anar a aquest aeroport vam agafar un taxi des del nostre hotel que ens va costar 80.000 COP, incloent el preu del peatge del Túnel de Oriente (16.900 COP). Aquest mega-túnel, inaugurat a penes dues setmanes abans del nostre viatge, té una longitud de 8'2 km i redueix almenys en 30 minuts el viatge entre Medellín i l'aeroport.

Després d'un vol de 42 minuts en un A320 vam aterrar en l'aeroport Rafael Núñez de Cartagena de Indias, on vam pagar 19.700 COP (preu oficial) per un taxi fins al nostre apartament a Bocagrande.

Allotjament a Cartagena

A Cartagena de Indias ens vam allotjar en l'Apartamento Murano Elite (Cra. 1, 11-116, Edif. Murano Elite, Bocagrande, Cartagena). Vam pagar 1.030.000 COP per tres nits (uns 103 €/nit) en un gran apartament.

L'apartament està en la planta 38 d'un gratacel situat en primera línia de mar, en la zona de Bocagrande, amb unes vistes extraordinàries sobre el mar Carib i la ciutat. Compta amb dues piscines, molt necessàries aquí. Molt recomanable, tot i que l'equipament de la cuina de l'apartament és una mica pobra.

Coses a veure i fer

Les muralles i la Torre del Reloj (Cartagena de Indias)

CARTAGENA DE INDIAS. Aquesta preciosa ciutat és, sens dubte, un de les destinacions turístiques més importants de Colòmbia.

I ho porta sent ja des de ja fa molts anys degut, principalment, a la seva ubicació natural i a la seva llarga, intensa i rica història.

I aquesta la podem apreciar materialitzada en forma de belles construccions d'estils diversos, com el barroc espanyol, l'arquitectura colonial espanyola i l'estil neoclàssic, entre d'altres.

Són moltes les coses a veure, però ja només el plaer visual de recórrer els carrers i places de la ciutat emmurallada justifica sobradament la visita a la ciutat.

Per citar alguns dels punts d'interès: el Palacio de la Inquisición, la Torre del Reloj, les muralles o les nombroses esglésies.

Però, en general, qualsevol carrer i plaça colonial dels barris Centro, Getsemaní o San Diego són dignes d'un passeig tranquil, ja que són molts els tresors que amaguen i són un veritable museu a l'aire lliure.

Una cosa que ens va cridar l'atenció en aquesta visita a Cartagena (no recordem haver reparat en això en la nostra anterior visita) va ser la quantitat, qualitat i varietat de baldes que vam veure en moltes portes d'antigues cases i palaus de la ciutat vella, referint-nos als picaportes de metall que es col·loquen en la part exterior de la porta per a cridar als seus ocupants per mitjà de cops a la porta.

Vista de platges i edificis de Bocagrande (Cartagena de Indias)

Recorrent els seus carrers vam poder veure una rica mostra d'aquestes obres d'art del passat, normalment representant figures de iguanes, però també de lleons, mussols, cavallets marins i moltes altres criatures marines. Una passada!!!.

I fora de les muralles de la ciutat vella val molt la pena la visita al Castillo de San Felipe (entrada: 25.000 COP/adult) i a la Casa-Museu Rafael Núñez (entrada gratuïta).

I un llarg passeig seguint la Carrera 1 des del Laguito fins al centre i passant per Bocagrande ens permetrà veure les platges i els gratacels d'aquesta zona nova de Cartagena de Indias.​

Playa Blanca és l'única platja pública que hi ha en la península de Barú (també anomenada Illa de Barú), ja que la resta de platges de la zona pertanyen a complexos turístics o bé a particulars.

Aquesta zona costanera colombiana està situada al sud de Cartagena i és famosa per les seves platges de sorra blanca i aigües de color turquesa. Cap al nord i est està separada del continent pel Canal del Dique, però des de l'any 2014, quan es va inaugurar l'anomenat Pont de Barú, és possible accedir a la península directament per carretera.

Aquesta era la primera vegada (i potser l'última: veure comentaris sobre Playa Blanca) que visitàvem la zona de Playa Blanca i la península de Barú.

Com arribar-hi

Per arribar a Playa Blanca des de Cartagena de Indias nosaltres vam optar per un taxi privat, l'opció més còmoda i ràpida, però val a dir que també és possible arribar-hi amb una barca turística o un autobús shuttle (oferts per moltes agències de Cartagena) i, fins i tot, amb una combinació de transport públic (autobús de línia a Pasacaballos) i privat.

Nosaltres vam triar el taxi perquè teníem clar que no volíem anar per mar amb llanxa. De vegades l'estat de la mar fa que sigui un trajecte molt mogut, però també perquè és una opció molt cara (en el nostre cas érem tres) i perquè no volíem anar a la mateixa hora que tots els turistes.

L'opció de contractar un autobús turístic era més còmoda i barata que la llanxa, però en el nostre cas més cara que el taxi. I l'opció del transport públic també la vam descartar perquè anàvem carregats amb equipatge per a passar una nit i també vam considerar que el temps perdut en el viatge no compensava l'estalvi.

Així que vam negociar un taxi a Cartagena que ens va cobrar 80.000 COP per portar-nos des del nostre hotel a Bocagrande fins a l'aparcament que hi ha a l'entrada de Playa Planca (uns 45 km). Amb el mateix taxi vam acordar que ens vingués a buscar l'endemà per a retornar-nos novament a Cartagena (80.000 COP).

Allotjament a Playa Blanca

A Playa Blanca ens vam allotjar en Playa Arrecifes Cabaña (Playa Blanca, 130017 Barú), on vam pagar 180.000 COP per una nit (uns 48 €) en una habitació molt rústica i espartana, tal com succeeix en la major part d'allotjaments de Playa Blanca.

Per aquest motiu, considerem que la relació qualitat/preu dels allotjaments de Playa Blanca és bastant dolenta, però és el que hi ha.

El bany és compartit i l'esmorzar està inclòs en el preu de l'habitació. La ubicació està molt bé, en una zona tranquil·la, i la família propietària és molt amable i atenta. No es pot pagar amb targeta, només efectiu.

Com que aquest allotjament està, caminant per la platja, a uns 15 minuts de l'entrada que hi ha al costat de l'aparcament, nosaltres vam contractar allà mateix una barca (5.000 COP/pax) que ens portés fins a l'allotjament, ja que anàvem carregats amb l'equipatge.

Una cosa a tenir en compte és que a Playa Blanca només hi ha llum elèctrica entre les 6 de la tarda i les 6 del matí.

Coses a veure i fer

PLAYA BLANCA. Es tracta d'un lloc molt bonic si parlem només de la sorra de la platja i de l'aigua de la mar i els seus peixos tropicals, però un desastre en tot el que té a veure amb l'acció humana sobre un lloc tan bell.

Playa Blanca està clarament sobreexplotada turísticament, amb restaurants, bars i allotjaments que estan uns a tocar dels altres i que a penes deixen dos metres de sorra de platja per a caminar per ella.

A més, és molta la gent local que vol esprémer al màxim la gallina dels ous d'or del turisme i que assetja sense contemplacions al visitant venent objectes o serveis d'allò més dispars i a preus infladíssims.

Vista de la bonica platja de Playa Blanca, en la península de Barú

En temporada de vacances i/o durant el cap de setmana, sobretot quan arriben les llanxes des de Cartagena i fins que se'n van, per la tarda, la platja s'omple de banyistes (i venedors) fins a límits sobrehumans.

I, a sobre de mals, les escombraries i les aigües residuals envaeixen l'accés principal a la platja, així com la part posterior de molts dels seus bars, restaurants i allotjaments, fent d'aquest paradís un veritable infern mediambiental.

La imatge per al nouvingut per terra, com nosaltres, no pot ser pitjor, la veritat.

Tot i que en part ja estàvem avisats d'aquesta situació, la veritat és que fins que no ho vam veure amb els nostres propis ulls costa de creure-ho, sobretot veient les fotos tan boniques de la platja que es poden trobar a internet i en els fulletons turístics. És una veritable llàstima.

Nosaltres vam estar a Playa Blanca durant dos dies laborables i això ens va permetre estalviar-nos les hordes de banyistes. I en quedar-nos a dormir vam poder gaudir de la platja, a la tarda-nit i matí següent, gairebé en solitud. Res a veure amb algunes fotos que havíem vist on semblava una platja de Benidorm a l'agost.

A més, una altra dada a tenir en compte és que el nostre allotjament estava allunyat de l'accés principal i també de la zona on arriben les llanxes carregades de turistes des de Cartagena per a passar unes hores. Així que en el nostre tros de platja no hi havia gairebé ningú.

En fi, per tot l'explicat anteriorment, la nostra visita a Playa Blanca ens va deixar una sensació agredolça (potser més agra que dolça) i, ara per ara, no tornaríem a anar-hi.

Però tenim l'esperança que algun dia, més aviat que tard, les autoritats colombianes i el poble colombià, en general, siguin capaços de revertir aquesta situació i retornar a Playa Blanca la imatge de paradís natural que es mereix i que va tenir en el passat.

La ciutat de Santa Marta, capital del departament de Magdalena, va ser fundada l'any 1525 i el seu nucli urbà es troba situat entre la Serra Nevada de Santa Marta i el mar Carib, per la qual cosa es tracta d'un emplaçament privilegiat. A més, a només 38 km al nord-est del centre està l'entrada al bellíssim parc nacional Tayrona.

En un viatge anterior ja havíem visitat el parc nacional Tayrona i havíem fet també una ràpida visita a Santa Marta, però aquesta vegada vam poder dedicar més temps a aquesta ciutat i vam gaudir molt de l'estada en ella.

Com arribar-hi

Des de Playa Blanca, en la península de Barú, vam tornar a Cartagena de Indias amb el taxi privat que havíem contractat (80.000 COP). El taxi ens va deixar en la terminal de l'empresa Berlinastur, situada en el carrer 46C #3-80 de Cartagena (en el barri anomenat Marbella).

En la mateixa terminal vam comprar els bitllets per al següent autobús cap a Santa Marta (44.000 COP/pax).

Aquest servei d'autobús VIP no és molt més car que l'auobús normal, però té el gran avantatge que no cal desplaçar-se fins a la llunyana terminal de transports de Cartagena, ja que la terminal de Berlinastur està molt més propera al centre. I a més el temps de viatge a Santa Marta s'escurça en gairebé una hora.

L'autobús, amb A/C i wifi, fa una breu parada a Barranquilla. I 4 hores i 15 minuts després de sortir de Cartagena ens deixa en un punt situat uns 2 km a l'oest del centre històric de Santa Marta.

I per arribar des d'aquí a l'hotel que havíem reservat, situat en el centre històric, vam agafar un taxi (6.000 COP).

Allotjament a Santa Marta

A Santa Marta ens vam allotjar en l'Hotel Boutique Casa Carolina (Calle 12 # 3-40, Centro Histórico, 470001 Santa Marta), on vam pagar 612.000 COP per 3 nits (uns 54 €/nit) en una habitació triple amb esmorzar inclòs.

L'hotel és molt bonic, en un edifici d'estil colonial, amb diverses piscines i jacuzzis. A més està situat en ple centre històric, molt aprop de tot. El personal de recepció és molt servicial. Hotel molt recomanable.

Coses a veure i fer

SANTA MARTA. Tot i que la ciutat de Santa Marta no pot competir amb Cartagena ni en quantitat ni en qualitat d'edificis d'arquitectura colonial, la veritat és que el fet que Santa Marta sigui molt menys turística li dóna, al nostre entendre, un valor especial sobre Cartagena, per la qual cosa recomanem molt la seva visita.

La Catedral Basílica de Santa Marta

En el centre històric de Santa Marta, bastant compacte, hi ha nombrosos edificis d'interès repartits entre els seus carrers i places de sabor colonial.

Alguns d'ells són la Catedral Basílica de Santa Marta, la Casa de la Aduana, el Centro Cultural San Juan, la Casa de Madame Agustine, l'Església de San Francisco, el Parque Bolívar, el Parque de los Novios o el Paseo Bastidas, entre molts d'altres.

A tota hora, però especialment a la tarda-nit, el carrer de vianants Carrera 3 està molt animat.

En aquest carrer podem trobar una gran oferta de bars i restaurants on prendre alguna beguda o bé sopar.

Fora del centre històric recomanem la visita a la Quinta de San Pedro Alejandrino, una hisenda del segle XVII on Simón Bolívar va passar els seus últims dies i en la qual va morir el 17 de desembre de 1830.

Actualment la hisenda conté alguns vells edificis històrics i el Museo Bolivariano de Arte Moderno, així com un Jardí Botànic que envolta la hisenda i en el qual és fàcil veure iguanes.

Aquest lloc és bonic i la visita interessant des del punt de vista cultural i històric. L'entrada ens va costar 22.000 COP per adult i 14.000 COP per la nostra filla. I per arribar fins a la Quinta de San Pedro Alejandrino, situada uns 6 km a l'est des del centre històric de Santa Marta, vam pagar 7.000 COP per un taxi.

PARC NACIONAL TAYRONA. Aquest extraordinari parc natural, un dels més importants del país, està situat en els contraforts de la Serra Nevada de Santa Marta. Compta amb diversos hàbitats des del nivell del mar fins a altures de 900 metres i és d'una bellesa colpidora.

Nosaltres ja havíem estat en aquest parc en el nostre anterior viatge a Colòmbia, l'any 1997, però visitar-lo novament ens va reafirmar en la nostra idea de que és un lloc de visita imprescindible.

I, a diferència d'altres llocs (tot i que compta amb alguns serveis turístics més que fa 22 anys), aquí s'ha apostat per l'eco-turisme i no s'ha espatllat l'entorn, la qual cosa és molt d'agrair.

Resulta fàcil anar al parc Tayrona per lliure. N'hi ha prou amb agafar un autobús a la cantonada dels carrers Calle 10 amb Carrera 9 (mercat) que vagi en direcció a Palomino i demanar-li al conductor que ens deixi a El Zaíno (8.000 COP/pax), l'entrada principal del parc. Aquest trajecte pot suposar 1'5 hores en bus.

La platja de Cabo de San Juan de Guía (P.N. Tayrona)

Després de pagar l'entrada al parc es pot anar caminant (5 km) fins a Cañaveral, la primera platja, o bé agafar un minibús fins allà (4.000 COP/pax). I el mateix, però al revés, per a la tornada a Santa Marta.

Però per a guanyar temps, ja que nosaltres només disposàvem d'un dia per aquesta excursió, vam contractar els serveis de l'empresa Backpacking Mochileando (Calle 19, núm. 3-79 - Santa Marta).

Aquí vam pagar 110.000 COP/pax, el preu d'una excursió amb guia i que incloïa també l'entrada al parc, el qual costava 53.500 COP/pax, i una assegurança.

El dia de l'excursió vam sortir de la Carrera 5 amb Calle 5 (centre històric de Santa Marta) en un minibús de l'agència a les 7:35 del matí i vam arribar a El Zaíno uns 45 minuts després (38 km).

Després d'una parada de 10 minuts aquí (el guia compra les entrades al parc mentre nosaltres veiem un vídeo sobre el propi parc) continuem cap a Cañaveral.

A Cañaveral vam deixar el minibús i vam començar la caminada cap al Cabo de San Juan de Guia. Vam preguntar al nostre guia per l'hora de tornada en què havíem d'estar en el minibús a la tarda (el parc tanca a les 17:00 h) i a partir d'aquest moment ja vam anar totalment al nostre aire. Els camins estan molt ben indicats i és gairebé impossible perdre's en aquest sector del parc. A les 8:45 començàrem la caminada des de Cañaveral.

Després d'unes 2'5 hores de caminada (incloent parades per a gaudir del paisatge, beure aigua o descansar) vam arribar a la platja de San Juan de Guia després de passar per les platges d'Arrecifes, Arenilla i La Piscina. De totes aquestes platges, només en la d'Arrecifes no és possible el bany.

Després d'una bona estona de bany en la preciosa platja de San Juan de Guia pugem al mirador que hi ha sobre el cap rocós que dóna nom al lloc. Des d'aquí hi ha unes vistes extraordinàries sobre aquesta zona del parc.

Tot i que és recomanable emportar-se menjar (fruita, fruits secs, etc) i beure des de Santa Marta, en aquesta platja hi ha un restaurant (car i amb llargues cues) i també un quiosquet on comprar beguda i quelcom lleuger per a menjar.

Vista sobre el Parc Nacional Tayrona

Després de dinar vam posar-nos en marxa per fer el camí de tornada cap a Cañaveral.

Al cap de 20 minuts de vam arribar a la platja La Piscina, més petita que l'anterior, però tan o més bonica que aquella i amb menys gent.

Ens hi vam quedar una bona estona per a gaudir d'un altre bany i refrescar-nos.

Una hora després vam reprendre el camí de tornada, gaudint cada moment per la bellesa de l'entorn.

Passades les 16:00 h. vam arribar a Cañaveral, on esperava aparcat el nostre minibús. Vam arribar molt cansats de la caminada i suats per la calor asfixiant, però molt contents per haver pogut gaudir d'un lloc fantàstic.

Al cap d'una estona, un cop arribat tot el passatge del nostre minibús, aquest va iniciar la tornada cap a Santa Marta via El Zaíno. Finalment, el minibús de l'agència ens va deixar en el centre històric de Santa Marta a les 18:30 h, acabant aquí aquesta excursió.

En l'anterior visita al parc Tayrona, l'any 1997, vam tenir l'oportunitat de fer l'exigent caminada que va des de Cabo de San Juan de Guía fins a El Calabazo (un altre punt de sortida/entrada del parc) via el Pueblito Chairama, una interessant zona arqueològica amb les restes d'on van viure antics pobladors tairones fa més de 500 anys, els mateixos que van habitar la remota Ciudad Perdida.

Però des del mes de març de 2019, i per temps indefinit, l'accés per al turisme a Pueblito (i a les platges de Chengue, Los Naranjos i el costat oriental de Bahía Concha) ja no és possible perquè les autoritats colombianes han atès una reclamació dels pobles indígenes que actualment habiten el parc, ja que aquests consideren que aquests punts són espais sagrats.

Barichara, població situada en el departament de Santander, és coneguda popularment com el poble més bonic de Colòmbia gràcies a la seva arquitectura colonial de finals del s. XVIII​. Si realment és el més bonic o no, com tot en la vida, és opinable, sobretot en un país on hi ha diversos pobles i ciutats que podrien disputar-se aquest títol honorífic.

Però en veritat és molt bonic i es troba situat en un entorn privilegiat, per la qual cosa val molt la pena visitar-lo. Aquesta era la nostra primera visita a Barichara i ens va satisfer enormement.

Com arribar-hi

Des del centre històric de Santa Marta vam agafar un taxi cap a l'aeroport Simón Bolívar de Santa Marta (30.000 COP), situat uns 18 km al sud del centre històric i de la zona de Rodadero.

Vam arribar a l'aeroport en només 25 minuts. Aquest aeroport és petit, però molt modern i està molt bé.

Embarcàrem en un avió ATR-72 d'hèlixs, de la companyia Avianca, i 1 hora i 30 minuts després vam aterrar en l'aeroport Palonegro, proper a la ciutat de Bucaramanga. En aquest aeroport vam llogar un cotxe de l'empresa Localiza per a la nostra ruta prevista dels propers sis dies fins arribar a la ciutat de Bogotà.

Vista sobre el profundo cañón del río Chicamocha

Per anar amb el cotxe cap a Barichara vam seguir la ruta 45A via Piedecuesta, Aratoca i San Gil, sumant un total de 135 km.

Després de passar per Pescadero i creuar un pont sobre el riu Chicamocha, la ruta 45A inicia un espectacular i vertiginós ascens per un dels vessants de l'impressionant Cañon del Chicamocha.

Aquest canó té una profunditat màxima de 2.000 metres i una longitud de 227 km, sent el segon canó més llarg del món.

És impossible no aturar-se al llarg d'aquest recorregut per tal d'admirar aquesta meravella de la natura, per exemple a l'entrada del Parque Nacional del Chicamocha.

Durant una llarga estona la carretera transcorre a una bona altura i en aquesta zona vam poder veure uns quants llocs per a la pràctica del parapent.

Després de deixar enrere la població d'Aratoca i en arribar a San Gil (la capital colombiana de les activitats d'aventura) ens vam desviar de la carretera principal per a recórrer els últims 22 km fins arribar a Barichara.

Allotjament a Barichara

A Barichara ens vam allotjar en l'Achiotte Hotel Boutique (Calle 5, núm. 3-52, 684041 Barichara). Aquí vam pagar 520.000 COP per dues nits (uns 69 €/nit) en una habitació triple amb esmorzar inclòs.

L'hotel està molt bé i l'habitació compta amb una original dutxa a l'aire lliure. L'allotjament té un jardí molt agradable, amb piscina, i està situat a només 200 metres de la plaça principal. El personal de l'hotel és molt amable, sobretot la senyora Maribel. Gràcies a ella vam poder provar les hormigas culonas, molt populars a la regió.

Vam poder aparcar el cotxe al carrer, davant mateix de l'hotel, sense problemes. És un hotel molt recomanable.

Coses a veure i fer

BARICHARA. El nucli històric d'aquesta petita població és bastant compacte i es pot recórrer fàcilment a peu sense problemes. També es pot contractar una moto-taxi per a fer una ruta pels llocs més allunyats de la plaça principal.

En el centre de la població està l'agradable i arbrada plaça principal, amb la prominent i bonica Catedral de la Immaculada Concepción en el costat nord de la plaça i la Casa de la Cultura Emilio Pradilla González en el costat oest. Aquesta última té una petita col·lecció d'art, fòssils i pintures.

Imagen de una de las preciosas calles de Barichara

Dos carrers cap al sud de la plaça trobem la Capella de San Antonio, mentre que en la part alta de Barichara està la també fotogènica Església de Santa Bárbara.

I en la part oest de la Carrera 7 tenim la Capella de Jesús i el Cementiri, curiós de veure per la curiosa ornamentació d'algunes de les seves tombes.

D'altra banda, la propera Calle 1, en l'extrem oest de Barichara, serveix de mirador sobre l'ampli canó del riu Suárez.

Al sud de la plaça principal està la Casa de Aquileo Parra, la que fou residència d'un president colombià de finals del s. XIX i que ara és un petit museu.

També paga molt la pena de visitar el Taller de Papel San Lorenzo (Carrera 5, #2-88), una fundació on mares solteres elaboren bonics objectes de paper obtingut a partir d'una planta local anomenada fique.

I als afores de Barichara es troba el Salto del Mico, un espectacular mirador que proporciona vistes d'infart sobre el riu Suárez i els paisatges rurals d'aquesta zona del departament de Santander.

Finalment, un restaurant que ens va agradar molt a Barichara és El Compa (Calle 5, entre la Carrera 5 i la Carrera 4).

GUANE I EL CAMÍ RAL. Una excel·lent caminada per a fer des de Barichara és la que va cap al minúscul poblet de Guane seguint un dels antics camins rals que es van construir durant l'època colonial.

Aquest camí, majoritàriament de baixada, tot i que amb alguna pujada, cobreix una distància de 5'5 km i té el seu inici en un punt que hi ha al costat de la glorieta Piedra de Bolívar, on conflueixen la Calle 1 i la Carrera 10 de Barichara.

Arribada a Guane seguint el Camino Real

El camí és molt bonic i de dificultat mitjana-baixa, però és convenient portar calçat adequat perquè molts trams del camí estan coberts de pedres.

Al principi el camí baixa ràpid i proporciona molt bones vistes sobre el canó del riu Suárez.

Després se succeeixen algunes pujades i baixades fins a desembocar en el pintoresc nucli de Guane.

Nosaltres vam trigar unes dues hores a recórrer aquest camí, però el temps final dependrà molt del ritme que seguiu o de les parades per a fer fotos i/o descansar.

Durant el trajecte per aquest bonic camí només vam trobar cabres, algun camperol i altres tres vsitants.

Després d'una ràpida vista a la plaça principal de Guane i a la seva bonica església, així com alguns carrers adjacents, vam agafar un autobús de tornada a Barichara (2.400 COP/pax) en un punt a l'entrada del poble.

Villa de Leyva, situada en el departament de Boyacá, conserva una meravellosa arquitectura d'estil colonial, per la qual cosa és considerat com un dels pobles més bonics de Colòmbia, fet que, com ja hem vist en el cas de Barichara, és un títol amb molts pretendents en un país com Colòmbia.

Per aquest motiu no ens ha de sorprendre que Villa de Leyva sigui una important destinació turística, sobretot tenint en compta la seva proximitat a Bogotà que fa que els caps de setmana i vacances rebi un gran nombre de visitants.

A més de l'interès en la pròpia població, als voltants de Villa de Leyva hi ha nombrosos punts d'interès que ens poden tenir entretinguts durant uns quants dies.

Com arribar-hi

Per anar des de Barichara a Villa de Leyva amb el nostre cotxe de lloguer vam seguir la carretera fins arribar a San Gil, on vam agafar la ruta 45A cap al sud fins arribar a Barbosa.

Arribats a Barbosa ens vam desviar per la ruta 62 fins arribar a l'entrada de Monquirá, on vam agafar una carretera secundària que passa per Santa Sofía i que ens conduí fins a Villa de Leyva. En total vam recórrer uns 186 km.

Allotjament a Villa de Leyva

A Villa de Leyva ens vam allotjar en l'Hotel Villa del Angel (Calle 9 # 11-52, Villa de Leyva), on vam pagar 650.000 COP per tres nits (uns 58 €/nit) en una habitació triple amb esmorzar inclòs.

L'habitació és còmoda i decorada amb gust, mentre que l'hotel està situat a només 5 minuts caminant del centre, en una zona molt tranquil·la. El personal de l'hotel és molt amable. L'hotel ens va proporcionar un aparcament privat per al cotxe, inclòs en el preu de l'habitació. Hotel molt recomanable.

Coses a veure i fer

VILLA DE LEYVA. Aquesta preciosa població fou fundada pels colonitzadors espanyols l'any 1572, en una zona que llavors era territori del poble muisca, conservant la seva arquitectura colonial al llarg dels segles.

En la Plaza Mayor de Villa de Leyva

Si alguna cosa destaca en el nucli colonial de Villa de Leyva és la seva enorme Plaza Mayor, ja que amb una superfície totalment empedrada de 14.000 m² passa per ser la plaça més gran de Colòmbia.

És realment espectacular, no ja per la seva grandària, sinó també per les edificacions que la circumden.

I és que al voltant de la plaça hi ha nombrosos edificis d'interès, com l'església Nuestra Señora del Rosario, la Casa del Cabildo, o la Casa-Museu Luís Alberto Acuña, per citar-ne alguns d'ells.

En la resta del nucli històric també voldríem destacar l'Església del Carmen, la Casa Museu Antonio Nariño o la Casa de Antonio Ricaurte i plaça de Ricaurte, entre molts altres punts d'interès.

Però, en qualsevol cas, val la pena passejar sense rumb per tots els carrers i places del centre històric de Villa de Leyva, ja que es tracta d'un lloc extraordinari que mereix de totes totes una visita.

VOLTANTS DE VILLA DE LEYVA. Als voltants de Villa de Leyva són nombrosos els punts d'interès a visitar o activitats a fer (donen per a tenir-vos ocupats uns quants dies), però aquí només indicarem els que vam poder fer nosaltres en aquest viatge a Colòmbia:

• Casa Terracota. A menys de 2 km del centre de Villa de Leyva hi ha la Casa Terracota, un lloc que encara no existia quan vam visitar aquesta zona l'any 1997, i que ens va agradar molt per la seva originalitat.

La Casa Terracota (Villa de Leyva)

Es tracta d'una curiosíssima i fascinant casa construïda per l'arquitecte local Octavio Mendoza Morales.

Les seves formes són molt gaudinianes, però l'altra gran curiositat és que la casa està feta tota ella d'argila, la qual ha estat cuita a trossos en un gran forn que va ser construït expressament per a endurir l'argila i convertir-la en ceràmica.

Es tracta, doncs, d'una visita molt recomanable. Val la pena visitar-ne amb calma tant l'interior com l'exterior de la casa, apreciant les formes inspirades en la natura.

La casa està situada al costat de la Vereda Monquirá, un camí sense asfaltar que surt 500 metres abans de la carretera que va de Villa de Leyva a Santa Sofia.

Es pot visitar tots els dies de la setmana, de 8:30 17:30. L'entrada costa 15.000 COP/adult i 8.000 COP per a menors fins als 12 anys.

• Parc Arqueològic de Monquirá (conegut popularment com El Infiernito). Està situat a 5 km de Villa de Leyva i en ell trobem 30 grans columnes de pedra (megàlits) de forma fàl·lica i més d'un centenar de columnes més petites ordenades en dues files d'est a oest.

Sembla que les restes tenen almenys 2.200 anys d'antiguitat i que probablement fou un observatori astronòmic que indicava l'inici de les temporades d'estiu i hivern​ per a les collites. Una arqueòloga ens va donar explicacions in situ de tot el que estàvem veient i la veritat és que la visita va ser molt interessant.

• Centre de Recerques Paleontològiques. Aquest centre està situat al costat de la carretera de Villa de Leyva a Santa Sofía (en el km 5) i és una institució privada, sense ànim de lucre, que compta amb una de les col·leccions més completes de rèptils marins prehistòrics de Sud-amèrica, així com restes de dinosaures, mamífers i paleoflora.

Figures d'argila en el Parque Principal de Ráquira

A més, posseeix el laboratori més avançat de Llatinoamèrica en la preparació de fòssils vertebrats.

La visita guiada que vam fer, conduïda per un científic del centre, fou d'allò més amena i interessant. La nostra filla va sortir encantada amb el que va veure.

• Visita a la vinya Ain Karim. Aquest celler-vinya compta amb la particularitat de produir vi en un país tropical com Colòmbia, tot i que a 2.110 metres d'altura i sobre un sól calcari, per la qual cosa compta amb un microclima ideal.

Tot i que es tracta d'un celler jove, la visita al celler-vinya Ain Karim ens va agradar i ens va semblar molt interessant. Aquest celler comercialitza la marca de vi Marquès de Villa de Leyva.

Nosaltres ens vam apuntar a una visita/degustació (25.000 COP/adult) en la qual vam poder visitar les vinyes, ens van explicar el procés d'obtenció i elaboració del vi i va finalitzar amb un tast i maridatge de dos dels vins que produeixen.

El celler Ain Karim es troba seguint durant uns 700 metres una pista amb destinació a Sutamarchán que arrenca en el km 10 de la carretera de Villa de Leyva a Santa Sofía.

• Monestir del Sant Ecce Homo. Es tracta d'un monestir dominic del s. XVII. Visita molt interessant i plaent per la tranquil·litat del lloc. El desviament està senyalitzat, uns 3'5 km abans d'arribar a Santa Sofía des de Villa de Leyva.

• Santa Sofía. És una petita població situada 17 km al nord-oest de Villa de Leyva. No té massa interès, però tot i així vam fer un volt pel centre per a veure l'Església Colonial El Carmen i també la moderna i cridanera Església Parroquial Santa Rosa De Lima. Vam dinar en un modest restaurant del Parque Principal.

• Ráquira. És considerada com la capital artesanal de Colòmbia, a més de posseir nombrosos edificis amb una pintoresca decoració exterior. És un lloc molt fotogènic que es pot visitar anant de camí cap a La Candelaria.

Entrada al monestir de La Candelaria

• Desert de La Candelaria. Aquesta zona, situada 7 km al nord-est de Ráquira, rep aquest nom metafòric per la seva situació aïllada (o almenys així era abans) respecte de qualsevol zona poblada, tot i que també perquè les seves terres estan altament desertificades.

El nostre interès en aquesta zona estava en el Monestir de La Candelaria, construït l'any 1661 per religiosos agustins recoletos. Aquest convent conserva en el seu interior una important col·lecció d'art colonial, així com bonics jardins.

• Sutamarchán. En aquest poble, a mig camí entre Villa de Leyva i Ráquira, ens vam aturar per a dinar i tastar les llonganisses i botifarres que, pel que sembla, són el producte gastronòmic típic i famós d'aquí.

TUNJA I EL PONT DE BOYACÁ. En el trajecte en cotxe des de Villa de Leyva a Zipaquirá ens vam aturar breument a la ciutat de Tunja, situada uns 38 km a l'est de Villa de Leyva seguint la ruta 60.

• Tunja. Aquesta ciutat és la capital del departament de Boyacá i està situada a una altura mitjana de 2.720 metres sobre el nivell de la mar, sent la capital més alta de Colòmbia i una de les quinze ciutats més altes del món.

Vista parcial de la plaça Bolívar de Tunja

La nostra visita a Tunja va ser breu, no perquè estigui mancada de punts d'interès, que en té i molts, sinó perquè ja li havíem dedicat uns quants dies en el nostre anterior viatge a Colòmbia.

En qualsevol cas, la nostra recomanació és dedicar almenys un dia complet a visitar el centre històric de la ciutat de Tunja.

En arribar a Tunja vam estacionar el cotxe en un pàrquing situat a dues illes de la plaça Bolívar.

A continuació vam anar a visitar el centre colonial d'aquesta ciutat, veient l'interior de la Catedral, gaudint d'una interessantíssima visita guiada per l'interior de la Casa del Fundador i passejant pels carrers adjacents a la plaça principal.

Després de gairebé tres hores de visita al centre històric i prendre un cafè deliciós en el Café República (Carrera 10, núm. 19-75, en el costat oest de la Plaça Bolívar), vam tornar al cotxe i vam sortir de Tunja cap al sud per la ruta 55.

El Puente de Boyacá

• Pont de Boyacá. Uns 20 km al sud de Tunja vam deixar l'autovia per a visitar l'històric Pont de Boyacá, un petit pont sobre el riu Teatinos i que va ser construït a principis del segle XVIII.

Al voltant d'aquest pont, de gran significat històric per al poble colombià, hi ha nombrosos monuments que commemoren la victòria dels independentistes colombians sobre les tropes espanyoles en la crucial Batalla de Boyacá.

Aquesta decisiva batalla va tenir lloc aquí el 7 d'agost de 1819 i el seu desenllaç va acabar per proporcionar la independència a Colòmbia.

La nostra visita al Pont de Boyacá va coincidir amb la celebració del bicentenari d'aquesta efemèride.

Zipaquirá és una ciutat del departament de Cundinamarca, situada a només 42 km al nord de Bogotà. És un dels centres d'explotació de sal més importants a Colòmbia.

El que ens va portar a aquesta ciutat, que visitàvem per primer cop, fou la Catedral de Sal, un recinte situat a l'interior d'una mina de sal i que un arquitecte va dissenyar per a donar lloc a una impactant obra arquitectònica i artística.

Però a més vam descobrir que Zipaquirá té un bonic centre colonial, on destaca la plaça González Forero, el qual fou declarat patrimoni històric i cultural de Colòmbia.

Com arribar-hi

Per arribar a Zipaquirá des de Villa de Leyva vam sortir el nostre cotxe per la carretera 60 en direcció a Tunja, la capital del departament de Boyacá i situada uns 38 km a l'est.

Després d'una curta visita a Tunja i el Pont de Boyacá vam agafar la carretera Panamericana 55 en direcció sud per a recórrer els 108 km que quedaven fins a la ciutat de Zipaquirá. En arribar a l'altura de Tocancipá vam agafar un desviament a la dreta per la ruta 55C, el qual ens va conduir en 16 km al centre de Zipaquirá.

Allotjament a Zipaquirá

A Zipaquirá ens vam allotjar en l'Hotel Estación Sabana (Calle 4 #10-14, Zipaquirá), on vam pagar 189.000 COP per una nit (uns 51 €) en una habitació triple amb esmorzar inclòs. L'hotel està bé, però no té ascensor i les habitacions que donen al carrer principal poden ser sorolloses.

Això sí, la seva ubicació és immillorable, molt prop de la plaça principal i no gaire lluny de la Catedral de Sal (15 minuts caminant). A més té pàrquing. Recomanable.

Coses a veure i fer

ZIPAQUIRÁ. Aquesta ciutat, del departament de Cundinamarca, és la capital de la província de Sabana Centro. La seva proximitat a Bogotá fa que sigui fàcilment visitable en una excursió d'un dia des de la capital colombiana.

En la plaça González Forero (centre històric de Zipaquirá)

Zipaquirá va ser fundada pel poble muisca molt abans de l'arribada dels espanyols.

• Centre colonial. La plaça González Forero és l'epicentre d'aquesta interessant i bonica zona de la ciutat, ja que està envoltada per nombrosos edificis que han conservat el seu estil colonial.

En el costat nord de la plaça destaca la Catedral Diocesana de Zipaquirá, construïda entre 1760 i 1870, amb la seva característica façana de pedra arenisca.

També destaquem el Palacio Municipal, on actualment es troba l'alcaldia, i l'Administración de las Salinas amb els seus sostres verds d'estil republicà.

En els carrers adjacents vam poder veure diverses cases colonials de gairebé 300 anys d'antiguitat.

Per cert, passejant pels carrers de Zipaquirá vam poder veure més d'una pintura mural dedicada al corredor ciclista Egan Arley Bernal, natural d'aquesta ciutat i que pocs mesos abans havia guanyat el Tour de França 2019, convertint-se en el primer ciclista colombià (i llatinoamericà) a aconseguir-ho. Tot un orgull per als seus compatriotes, sobretot tenint en compte la gran afició al ciclisme que hi ha a Colòmbia.

• Catedral de Sal. Es tracta d'un recinte construït a l'interior de les mines de sal de Zipaquirá, sent actualment l'atractiu turístic més important de Zipaquirá.

La construcció de l'actual Catedral de Sal va finalitzar l'any 1995 i es va fer sobre una catedral anterior inaugurada l'any 1954, però que va ser tancada per falles estructurals que la feien potencialment insegura.

Aquest recinte subterrani forma part del complex cultural Parque de la Sal, un​ espai cultural temàtic dedicat a la mineria, la geologia i els recursos naturals. Està situat en el costat oest de la població, a només 15 minuts caminant des del centre, tot i que en la part final toca pujar fins a l'entrada al complex.

L'entrada al complex costa 57.000 COP/adult i 47.000 COP per a menors de 4 a 12 anys. Aquestes tarifes són per a visitants no colombians. El recinte obre tots els dies de 9 a 17:40 (hora límit per a l'entrada).

Imatge de la nau central de la Catedral de Sal (Zipaquirá)

Al principi del recorregut dins la Catedral de Sal, aquesta pot no semblar res de l'altre món, a part de l'ambient místic i profundament religiós que representa l'anar seguint les diferents estacions del Viacrucis.

Però a mesura que anem avançant creix l'espectacularitat del lloc, sobretot en arribar a una enorme nau central de ciclòpies columnes on es troba l'altar i una enorme creu de 17 metres d'altura. Sense paraules per a descriure-ho!!.

Val la pena veure un interessant documental amb imatges 3D per a entendre la importància històrica de la mineria de la sal a la regió.

I no us perdeu l'espectacular Espejo del Agua, una piscina que crea un efecte òptic increïble.

Tot i que prop de la ciutat polonesa de Cracòvia ja havíem vist les impressionants mines de sal de Wieliczka (són Patrimoni de la Humanitat), la veritat és que ambdues no són comparables per les peculiaritats pròpies de cadascuna d'elles. En qualsevol cas la visita a la Catedral de Sal de Zipaquirá és també del tot recomanable.