Travessa pel centre d'Àsia amb BTT: Uzbekistan, Tadjikistan i Kirguizistan

Aterrem a Taixkent, la capital d'Uzbekistan, a primera hora del matí. Un cop ressolts els tràmits administratius (encara recordo la caòtica cua davant dels oficials d'immigració) tenim el temps just de muntar les bicicletes i canviar diners abans de llançar-nos a la carretera a la recerca de l'estació de tren que ens durà a Bukhara.

Després de provar sort en un parell d'estacions finalment arribem a la correcta...10 minuts abans de la sortida del tren. Insistim davant la taquillera per comprar els bitllets, però ens comunica que s'ha tancat la venda ja que la sortida és imminent. Desesperats ens dirigim al revisor qui amb un gest còmplice ens indica que pugem a corre-cuita. Evidentment un cop el tren estigui en marxa ja ajustarem el preu...

Bukhara i Samarcanda són dos racons fabulosos, visita obligada per a tots aquells que se sentin atrets per la Ruta de la Seda. Tot i que inicialment no entrava dins dels nostres plans, la seva visita ens proporciona un dels moments més memorables de tot el viatge.

Les cúpules blavoses i verdes i els minarets que s'alcen orgullosos desafiant el temps i ens remeten a èpoques en què l'intercanvi de mercaderies i idees contribuïen a la unió dels pobles.

La primera etapa amb bicicleta resulta intensa des de tots punts de vista. Recorrem els aproximadament 40 km que separen Samarcanda del Tadjikistan i, després de negar-nos a pagar al policia de frontera pel seu ajut a l'hora d'omplir els impresos (tot està en rus), ingressem en aquest nou país.

Als pocs quilòmetres se'ns afegeix un xaval que, a l'igual que fan els dofins amb els vaixells, comença a creuar-se, frenar, accelerar, acostar-se perillosament per a de nou allunyar-se uns metres. En una d'aquestes se'm creua al davant...i frena de cop. La topada, inevitable, acaba amb el noi pel terra i jo frenant bruscament. M'emprenyo com una mona i li dic de tot, però afortunadament sembla que ningú ha pres mal i podem continuar el viatge.

Una mica més enllà arriba l'hora de dormir. Demanem als habitants d'un poble un lloc per passar la nit i de seguida ens indiquen el pati d'una casa...on s'hi celebra un casament. Sense saber ben bé com ens trobem dins del menjador, envoltats d'uns 200 convidats, els homes a l'esquerra, les dones a la dreta, menjar a taula i vodka i conyac rajant a doll. La feina és nostra per a dissimular els continus brindis, tot i que ja ens han apuntat el remei per evitar la ressaca: darrera de cada copa, un tall de síndria!!.

Les primeres etapes per terres tajikes se'ns fan molt dures. La calor és insuportable, el termòmetre s'enfila per sobre dels 40 graus per un terreny aspre, amb pistes en mal estat que gradualment estan sent asfaltades per operaris xinesos. Dormim en Chaykhanes a peu de carretera, en matalassos infestats de puces o a l'interior de la nostra tenda. Després d'una pujada sostinguda arribem al túnel d'Anzob, a 2.600 m, on els treballadors ens aconsellen que no el creuem amb bicicleta ja que a l'interior l'aigua arriba a l'alçada dels genolls. Carreguem les bicicletes dins d'un camió i superem d'aquesta manera els escassos 4 km de longitud. A l'altra banda obtenim vistes espectaculars sobre les muntanyes Fann. Després d'un marcat descens i havent gaudit de l'hospitalitat dels habitants d'aquestes valls, arribem a la capital, Duixanbe.

El record que ens ha quedat de Duixanbe és la calor que hi feia (38ºC a les 8:30h del matí). És per això que no vam lamentar gaire quan vam abandonar la ciutat per a dirigir-nos cap a Khoroj via Tavildara, seguint la Pamir Highway. Aquest tram és excessivament àrid i la pista està en molt mal estat. A la nostra esquerra ens acompanya el riu, encanonant-se de forma capriciosa en mil i un revolts mentre contemplem algun tanc abandonat de la guerra de l'Afganistan.

Recordo que cap al migdia buscàvem desesperadament fonts on submergir el cap ja que ens marejàvem amb facilitat. Sempre que trobàvem una chaykhana ens aturàvem a picar alguna cosa (l'omnipresent shurpa -brou amb una mica de xai bullit- o bé laghman -els inevitables spaguettis locals-, tot acompanyat amb pa i el te reconstituent) mentre esperàvem que la temperatura baixés un parell de graus.

Després d'haver superat una pujada inacabable (Khaburabot Pass, a 3.252 metres), arribem a Kala-i-Khumb. Carreguem provisions en una petita botiga i, sota l'atenta mirada de Lenin (una de tantes estàtues del període comunista presents a les viles tajikes), ens disposem a recórrer la vall del riu Panj. A la nostra dreta, a la riba oposada, l'Afganistan, i a la nostra esquerra enormes parets de pedra solta que limiten l'estreta pista per on circulem. A intervals trobem vestigis de la retirada soviètica de l'Afganistan: més tancs i restes de munició, rètols alertant de la col·locació de mines i tombes de desafortunats soldats als marges de la carretera. Ens envaeix una estranya sensació de tristor quan reflexionem sobre la crueltat de la guerra, especialment el dia que sentim repetides explosions a la riba afganesa... i que no sembla que provinguin de voladures de camins.

Seguim dormint en la nostra tenda o gaudint de l'hospitalitat local i de tant en tant ens veiem obligats a recórrer als sobres liofilitzats i a filtrar l'aigua ja que aquí les garanties sanitàries són inexistents.

D'aquesta manera assolim Khoroj, un oasi enmig del camí que ens permet reposar forces. Una vegada registrats davant les autoritats locals (som a la zona autònoma Gorno-Badakhshan o GBAO, on cal un permís especial) decidim abandonar la Pamir Highway i continuar la ruta per la vall del Wakhan, dins del Badakhshan, tot seguint les passes del mític Marco Polo. Això ens permet visitar una de les zones més interessants del país, amb restes d'estupes budistes i antigues fortaleses que custodiaven la ruta de la seda, a més d'ocasionals ramats de camells bactrians, tot això sota la mirada dels cims de la serralada de l'Hindu Kush.

Visitem un mercat setmanal celebrat en terra de ningú, en una illa al mig del riu, on contemplem l'habilitat dels mercaders afganesos en la venda de les seves catifes... i l'absència absoluta de dones.

Les possibilitats d'allotjament i alimentació en aquesta zona, però, són molt limitades. A més, les diarrees recurrents i la necessitat de remuntar un port a 4.344 m., el Kotali Khargush, per una pista en molt mal estat fa que ens afeblim considerablement durant els següents dies i que, quan enllacem amb la Pamir HW i finalment arribem a Murgab, ho fem bastant justos de forces.

A Murgab, el nucli més important del Pamir oriental, el panorama ha canviat: la població pertany majoritàriament a l'ètnia kirguisa i les iurtes (cabanes còniques recobertes de pells sobre una base de fusta) se succeeixen pel camí. Les famílies munyen els iacs i elaboren kefir i iogurt mentre couen el pa al forn del pati. Les llars, totes encatifades, acullen el visitant i li brinden l'acollida amb un platet de llaminadures, porcions de mantega i llesques de pa, tot acompanyat amb te.

Malauradament, els gossos, força agressius, sembla que tenen preferència pels turistes i no són estranyes les mossegades com la soferta per la Montse. Això ens dóna l'oportunitat de fer una visita a l'hospital i constatar una vegada més per què al Tadjikistan se'l considera el país més pobre del centre d'Àsia.

Novament ens proveïm al basar local i ens disposem a afrontar el darrer tram del viatge per terres tajikes. Obviant la carretera que cap a la dreta es desvia a terres xineses tot creuant el Qolma Pass i que actualment està limitada al comerç, seguim la Pamir HW per un terreny despoblat, amb comptadíssims nuclis habitats.

Ens crida l'atenció els centenars i centenars de quilòmetres de tanques de filferro presents a peu de carretera que separen aquest país de la Xina, com una moderna muralla xinesa.

D'aquesta manera, patint un fort vent en contra, pugem i baixem colls de muntanya (destaca el duríssim Ak-Baital Pass, de 4.655 m.), pedalegem a la vora del llac Karakul, amb un color blau turquesa espectacular que contribueix a endolcir el paisatge i, després de superar una caòtica frontera instal·lada dins de containers al bell mig d'un revolt en plena pujada al coll, iniciem una pronunciada baixada, ja en territori kirguís.

Un cop al Kirguizistan, amb les primeres pedalejades pendent avall ja apreciem diferències en el canvi de país. Predomina el color verd en un entorn fresc i humit, tot just a l'invers que al país veí, àrid i sec. Transitem just sota els peus d'una de les meques de l'alpinisme, el pic Lenin (7.134 m.). Aquí els cims semblen més propers, mentre les àligues volen a frec nostre transmetent-nos una sensació de llibertat il·limitada. Ens dirigim en un inacabable descens a la població de Sary Tash, estratègicament situada en una cruïlla de camins i que les males llengües relacionen amb el tràfic d'opi. Confortats parcialment per l'augment d'oferta a les botigues, ens disposem a seguir la nostra ruta cap a Osh, la segona ciutat del país. Desgraciadament els atacs dels gossos se succeeixen i alenteixen la nostra marxa.

Osh, ciutat molt lligada a corrents independentistes islàmics, a l'igual que Jalalabad, destaca pel seu basar on abunden les parades d'espècies i fruits de tota mena a més de qualsevol altre producte d'ús habitual a les llars kirguises. El sud del país, tímidament unit a la capital per una carretera impecablement asfaltada, corre risc real de fragmentació. Les tensions provinents de la veïna Uzbekistan s'han traduït en aldarulls i enfrontaments amb la policia als darrers anys.

Ens trobem en una zona de congostos i preses elèctriques. Deixem enrera l'espectacular llac artificial de Kara-Köl i ens disposem a escalar les darreres rampes del viatge.

Coronem colls com l'Alabel Pass (3.184 metres d'alçada) mentre observem, a la vora del camí, venedors ambulants de mel i fruites de bosc. Contemplem meravellats els ramats de cavalls, vigilats d'aprop per experts genets, així com la gran extensió de pastures on destaquen les iurtes fumejants.

Travessem les muntanyes Fergana, amb els seus cims coronats amb neus perpètues, i passem (en cotxe) el túnel de Töo-Ashww que dóna pas, a l'altra banda, a una pronunciadíssima baixada que mena a la població de Kara-Balta, ciutat satèl·lit de la capital, Bixkek. A Bixkek, punt final del nostre viatge, conflueixen les contradiccions del centre d'Àsia. Els vestigis de l'antiga URSS comparteixen espai amb edificis moderns, mentre la població, barreja de kirguisos, kazakhos i una influent minoria russa, es debat entre la nostàlgia pel passat i el ritme accelerat de la vida occidental.