Aquest llibre de magnífica presentació i ajustat preu té un subtítol que ens ajuda a entendre definitivament la seva raó de ser: darrera dels passos d’Alexandra David-Néel. Els autors, viatgers experimentats, recorren una de les regions més fascinants del centre d’Àsia escodrinyant en les memòries d’una dona que, a més de etnóloga i orientalista especialitzada en budisme va ser pionera de l’exploració femenina.

Al 1979 aquest fotògraf de Nova York, famós en el món de la moda i l’alta societat pels seus retrats de models i gent famosa, accepta un encàrrec del museu Amon Carter de Fort Worth (Texas) per a documentar amb la seva càmera de plaques la vida dels treballadors de l’oest d’Estats Units. Durant cinc anys recorre els Grans Llacs i les Muntanyes Rocoses, la Serra Nevada del nord i la regió canadenca de Calgary, en el nord. La seva càmera s’abalança sobre els rostres trists i desesperançats de granjers, miners, cambreres, captaires, mestresses, vaquers, ex-presidiaris... En les cares de la gent retratada només hi ha rastres de tristesa, de desolació, d’una profunda incredulitat i un odi descomunal pel somni americà. Són rostres que desprenen dolor, que oloren a fem de vaca i que s’espellen davant una muntanya de somnis trencats. Són els rostres d’un país en descomposició. En les pàgines d’aquest catàleg de fotografies no hi ha concessions. És l’Amèrica real, en blanc i negre, on els ciutadans es limiten a esperar l’arribada de l’endemà.

L’any 1978 Nigel Barley, doctor en antropologia, va anar al Camerun per portar a terme la seva primera experiència de treball de camp antropològic. I va estar a punt de ser l’última. Però va sobreviure i va escriure aquesta divertida crònica de la seva estada amb la tribu dels dowayos, amb la qual va conviure durant dos anys. Instal·lat en una cabana de fang per estudiar els costums i les creences d’aquesta societat, Barley sabia com s’havia de fer el treball de camp, però va descobrir de seguida que la teoria no tenia en compte la naturalesa el·lusiva de la societat dels dowayos, que es negaven a adaptar-se a les normes. En aquest relat sincer, divertit i compulsiu del seu primer any d’estada a l’Àfrica, el doctor Barley -que va sobreviure a l’avorriment, al desastre, a la malaltia i a l’hostilitat- fa una introducció decididament irreverent a la vida d’un antropòleg social amb un gran enginy i destresa. Es tracta, en fi, d’un llibre molt entretingut i ple de situacions hilarants.

Nigel Barley es va convertir en un clàssic quan va publicar El antropólogo inocente, una obra imprescindible per a aquells que entenen el viatge com una barreja d’oci i aprenentatge. Bailando sobre la tumba trenca tots els esquemes anteriorment traçats i, sense abandonar l’antropologia, ofereix al lector una divertida sèrie de dades, anècdotes i personatges. Nigel, viatger incansable, ha comprovat personalment que els diferents tipus de societats manegen la mort de forma molt diferent. Una fascinant universalitat que li ha servit per a explorar tots els terrenys relacionats amb l’òbit i les seves conseqüències, i per a escriure un llibre més sobre l’ésser humà i les seves reaccions. L’autor escriu sobre el canibalisme o la caça de caps amb la familiaritat de l’antropòleg i la senzillesa del periodista, assolint que la lectura de les seves pàgines resulti molt gratificant i sense tenir un caràcter morbós. En les seves pàgina trobem, per exemple, una comparança entre la hipocresia de la societat occidental, que li impedeix afegir la foto dels enterraments als àlbums familiars, amb la funcionalitat de la tribu dels torages, a Indonèsia, que utilitza als seus morts com prestatgeries per a guardar les seves cintes musicals.

L’escriptora danesa Karen Blixen, que va signar la majoria dels seus llibres com Isak Dinesen, inclòs el famosíssim «Out of Africa», va viure durant gairebé 20 anys a l’Àfrica oriental, on va formar part del colonialisme de l’època i es va embarcar en diferents negocis que la van ajudar a conèixer certa realitat d’aquesta part del continent. Aristòcrata en ocasions, naturalista en unes altres, va estar en el moment precís en el lloc exacte, i va saber contar històries i descriure paisatges amb una sensibilitat que va fascinar a uns blancs que mai havien trepitjat Àfrica. Aquests assajos complets són un conjunt irregular de pàgines en les quals Dinesen recorre alguns aspectes de la seva vida i del món que la envoltava. No es tracta d’un llibre africà, sinó d’un llibre amb les reflexions d’una dona blanca que va quedar prendada per un continent condemnat a sofrir. Escriu sobre el racisme, el colonialisme i la duresa de la vida durant la seva estada a Àfrica. També ens conta com va viure els seus primers anys, les sensacions que van marcar la seva joventut, les relacions que va mantenir amb els homes i com va influir en elles el seu concepte del feminisme…

Es tracta d’una obra densa, ben documentada i escrita, que no hauria de faltar en les prestatgeries d’aquells que només pensen a fer l’equipatge i llançar-se a l’aventura. Alain de Botton tracta en primer lloc d’explicar-nos per què viatgem. Quines són les sensacions que vam trobar en el camí, quines les satisfaccions i quines les desil·lusions, on està el plaer i on la misèria. Meditacions filosòfiques que ens ajuden a entendre la raó per la qual alguns viatges en els quals vam dipositar totes les nostres esperances es van saldar amb un estrepitós fracàs. I tot sense perdre l’humor, utilitzant la ironia i l’acidesa, criticant als aventurers de pacotilla i als viatgers de boquilla. Finalment, l’autor recorre als clàssics per a apuntalar la seva teoria. Per les pàgines d’aquest llibre passen els comentaris i els textos de Gustave Flaubert, Vincent Van Gogh o Charles Baudelaire, sucoses aportacions a l’art de recórrer el planeta.

Ana Briongos va decidir en la primavera de 2001 viatjar a Iran i instal·lar-se durant un temps en una botiga de catifes del basar de la ciutat iraniana d’Isfahan per a viure de prop el dia a dia d’un país en lenta ebullició, que està encaminant-se cap al futur sense perdre l’essència de les seves tradicions: els joves, les famílies, les feministes islàmiques, els nòmades bajtiarís, els iranians de Califòrnia, els raperos persas, les fundacions, els secrets del basar, i molt més. Aquesta botiga és la cova de les meravelles, la qual amaga tots els tresors i on ocorren coses insòlites. Res va escapar a la mirada atenta d’aquesta viatgera d’ample somriure.

Richard Burton, viatger i geògraf que va dominar desenes de llengües i va explorar al costat d’Speke les fonts del Nil, roman en la memòria dels bons lectors per ser el primer traductor de «Les Mil i Una Nits». Expert en llengües orientals, també va traduir, en aquest cas del sànscrit, una llegenda hindú anomenada Baital-Pachisi. Aquesta edició de Valdemar presenta onze dels relats d’aquesta obra. La història gira al voltant d’un gran rei anomenat Vikram (un personatge històric, el Rey Artús d’Orient), que per complir la promesa feta a un yongui o mag ha de capturar i portar davant d’ell al baital (vampir) que viu penjat d’un arbre. Les dificultats que han de superar el rei Vikram i el seu fill per dur a terme el seu objectiu formen una sèrie de relats d’aventures, màgia i amor.

Amb el llarg títol de «Viage del Comandante Byron al rededor del mundo. En el qual se da noticia de varios paises, de las costumbres de sus habitantes, de las plantas, y animales extraños que se crian en ellos: juntamente con una descripción muy circunstanciada del Estrecho de Magallanes, y de cierta nacion de gigantes», en aquesta obra el comandant anglès John Byron (avi de Lord Byron, el celebèrrim poeta romàntic) plasma el viatge d'exploració al voltant del globus que va realitzar entre 1764 i 1766, comandant el vaixell HMS Dolphin. En ella recull les seves impressions i un interesantíssim repertori de detallades descripcions de la flora, fauna i pobladors de les diferents regions que recorre en la seva missió secreta oficial a la recerca dels gegants patagons que suposadament habitaven la zona sud del continent americà. L'obra va ser impresa en espanyol per primera vegada al 1769 i compte amb la inestimable traducció de Casimiro Gómez de Ortega (1741-1818), eminent botànic, mèdic i farmacèutic espanyol, que a més de traduir també va ampliar el text amb notes de caràcter científic i va afegir un precís mapa desplegable de l'Estret de Magallanes. L'edició que ens ocupa és un facsímil que reprodueix l'obra impresa a Espanya al 1769. Es tracta d'una interessant lectura perquè ens permet descobrir, a partir dels propis comentaris del comandant Byron i dels afegits del traductor, com eren racons del planeta tan exòtics llavors com l'extrem sud de la Patagònia, les illes del Pacífic, l'illa de Java, el Cap de Bona Esperança o les illes atlàntiques de Cap Verd i Madeira. A través d'ells percebem també com era la forma de pensar i els coneixements existents a mitjans del s. XVIII.

En el viatge al Marroc que es narra en aquest llibre, realitzat en 1954, l’escriptor es submergeix en l’ambient dels barris més coloristes i sorollosos de Marraqueix. Acaba d’arribar d’un Londres pretenciós i estirat, i es troba amb una ciutat abigarrada, alegre i vitalista. Premi Nobel de Literatura en 1981, Canetti va néixer a Bulgària però es va criaa a Anglaterra, Àustria i Alemanya. Va ser un viatger singular, escapant dels llocs comuns, i de les persones comunes i concentrava la seva atenció en situacions i personatges singulars. Recorre els mercats (inclosos els de camells) i es fixa en tots els detalls, físics i de comportament, dels personatges que poblen la fascinant ciutat. El resultat d’aquest treball d’investigació, en el qual l’autor presta especial interès al concepte marroquí de la vida i de la mort, de la desgràcia i la fortuna, és un llibre de viatges fascinant.

Bruce Chatwin, expert en art, arqueòleg i col.leccionista, fou un d’aquells escriptors que assoleixen el reconeixement abans de la seva mort. Quan va morir, a l’any 1989, tenia 48 anys i sis llibres acabats. Susannah Clapp, editora a l’editorial britànica que va publicar la seva obra, fou qui va descobrir el talent de Chatwin en el primer manuscrit de En la Patagonia. Testimoni d’excepció dels seus processos creatius, traça un retrat a l’hora afectuós i desmitificador d’un Chatwin desconegut pels lectors.

Joseph Conrad va néixer al 1857 a Polònia com Josef Teodor Konrad Korzeniovski. Passats els anys, es va enrolar en la marina britànica, es va nacionalitzar anglès al 1886 i va canviar el seu nom pel de Joseph Conrad. Van seguir deu anys en els quals va navegar molt, sobretot per Orient. En El cor de les tenebres es narra el viatge pel riu Congo de Marlow, un capità de vaixell mercant. Ho explica ell mateix a la seva tripulació. Un cop va dirigir una expedició a la impenetrable jungla. La foscor que troba és tant moral com física. Mr. Kurtz, l’agent que s’ocupa de l’ivori i en la recerca del qual va, és la mateixa corrupció, enfonsament i explotació feta carn. La trobada de Marlow amb ell suposarà un canvi de vida del ja vell marí, que per a sempre viurà amb l’horror. Tot i que sembli a primera vista un típic llibre d’aventures on l’important són les passes d’un personatge i el descobriment de llocs exòtics plens de perills i riqueses no ho és. El missatge subjacent de Conrad no és evident, pel que pot ser necessària una o més relectures del llibre per a capturar tot el seu contingut. La pel·lícula Apocalypse Now, de Francis F. Coppola, basada en aquest llibre, reflecteix en la seva segona part una mica del món sobre el que va escriure Conrad. Però la novel·la duu a profunditats on esperen monstres encara més aterridors.

En la regió de Kumaon, al nord de l’Índia, a Jim Corbett (1875-1955) l’anomenaven Carpet Sahib. Era un caçador excel·lent que es va especialitzar en acabar amb tigres i lleopards antropòfags que tenien atemorits als habitants dels poblats de les zones més oblidades del gran país asiàtic. Conten que Corbett va acabar amb la vida de 11 felins devoradors d’homes als quals es considerava responsables directes de la mort de 1.300 persones, convertint-se així en un heroi. A més va saber contar aquestes caceres de forma que fascina tant a caçadors experimentats com a aquells lectors que només suporten l’olor de la pólvora en els bons relats d’aventures. En aquest llibre conta cinc històries que són cinc viatges per les selves de l’Índia, amb delicioses descripcions dels paratges que recorre, analitzant imatges, olors i sons de forma més pràctica que poètica, encara que amb gran força i passió.

Cunninghame Graham va néixer a Londres al 1852 i va viatjar per primera vegada a Argentina amb 17 anys. Interessat en les possibilitats ramaderes del país es va convertir en un autèntic gautxo, i com a tal va muntar a cavall, va beure mate a hectolitres i es va jugar la vida en nombroses ocasions. El Río de la Plata és un petit clàssic, una d’aquestes fosques joies que es recuperen molt de tant en tant, i que té la grandesa de recopilar alguns dels textos més interessants de tan peculiar personatge. Ell fou un viatger atípic, ja que no va passar pels llocs com una ombra: Cunninghame Graham es va submergir en La Pampa fins convertir-se en un gautxo, i com a tal conta les peripècies de la vida en aquest lloc salvatge i primitiu.

Chatwin parteix darrera la pista d’un regal familiar i troba vestigis de segles d’història i les insòlites empremptes de personatges improbables: exilats i excèntrics, rodamons, homes i dones aturats en el temps.

Winston Churchill, a més de líder britànic durant la Segona Guerra Mundial i premi Nobel de literatura, fou un viatger incansable i un aventurer impenitent. Només d’aquesta manera es pot qualificar a un home que va participar en importants expedicions (les fonts del Nil), que va lluitar en diversos fronts (Cuba, Sud-àfrica, Índia...) i que des de la política va defensar al seu país contra els pitjors enemics possibles. Churchill tenia una magnífica memòria, però afortunadament gaudia escrivint i va passar a paper la majoria dels grans esdeveniments que va viure. Aquest deliciós llibre recull unes senzilles vacances a Àfrica (Kenya, els grans llacs, el Nil Blanc...) en les quals bàsicament es dedica a caçar, col·leccionar papallones i observar el món que l’envolta. Churchill sap com fer que els detalls més insignificants, i les anècdotes més simples, arribin en els seus escrits a la categoria de peces mestres. En resum, estem davant un narrador atípic, en ocasions brillant i en altres funcional, que fan d’aquest llibre una petita joia.

Aquest nou llibre de Jordi Esteva, amb el suggeridor subtítol de Tras la estela de Simbad: de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar, és en realitat el relat de dos viatges relacionats entre si. El primer, al 1977, al mar Roig a la recerca dels àrabs del mar imaginats en la infància a través de Les Aventures de Simbad i el segon, al 2002, és un retrobament amb aquell món al que l’autor havia tret el cap 25 anys enrere: el dels navegants àrabs que solcaven l’Índic amb els seus velers impulsats pels monsons, a la recerca d’espècies, sedes, ivoris, pedres precioses... seguint unes rutes que poc havien variat des dels temps del llegendari marí. En la seva recerca l’autor recorre Port Sudan, les ciutats fantasma de Sauakin, Moca o Qalhat, els somnolents ports del Iemen i Oman a Aràbia, o els de Mombasa, Lamu i Zanzíbar en la costa africana de l’Índic.

Aquest és un llibre que enganxa des de les primeres pàgines, ja que no es tracta d’un llibre de viatges a l’ús, amb una successió de llocs i vivències, sinó que també ens il·lustra sobre costums, cultures, fets històrics, o llegendes, i tot això barrejat amb fets autobiogràfics i sentiments del propi autor, com per exemple la nostàlgia d’un món i tipus de vida ja desapareguts: el dels marins que creuaven l’Índic en dhows a vela.

El río Congo, obra de Forbath, és un recorregut pel llit d’aquest gran riu que creua la regió més salvatge i desconeguda d’Àfrica. El subtítol d’aquest llibre allunya tots els dubtes del possible lector: «descobriment, exploració i explotació del riu més dramàtic de la terra». L’autor, corresponsal a Àfrica per a la revista «Time», recorre aquest riu i ens explica amb agilitat periodística els secrets d’una de les parcel·les més conflictives i convulses de la geografia terrestre. Comença amb els detalls físics del riu i les gestes dels primers homes que van tractar de dominar-lo, els grans viatgers, per a acabar analitzant l’enorme capacitat econòmica de la zona i els intents per explotar les seves riqueses. En la conca del Congo la naturalesa és grandiosa i brutal. No resulten menys greus els conflictes polítics i socials que tenen lloc a banda i banda de les aigües, conflictes que han provocat guerres fraticides i matances racials.

David Gilmour, especialitzat en història política i biografies, és l’autor de la biografia de Rudyard Kipling, narrador irrepetible. Encara que existeixen moltes biografies de Kipling, possiblement cap és tan original com aquesta, ja que se centra sobre tot en el Kipling personatge públic i polític, el Kipling britànic de cap a peus, i arracona la resta de les seves circumstàncies vitals. La seva obra literària i la seva família són tractades superficialment, mentre que la seva posició de privilegi al cim de l’Imperi és esmicolada a conciència. Kipling és l’escriptor que millor ha capturat l’esperit i el color de l’Índia i els seus habitants. Per tant només es pot valorar a Kipling en la seva justa mida quan es viatja a l’Índia després d’haver llegit els seus llibres. L’Índia de Kipling és l’Índia que tenim aparcada en la memòria.

Tras los pasos de Adán són les memòries de Thor Heyerdahl, l’últim gran explorador viu. La Royal Geographic Society el defineix com «el viatger més imaginatiu de l’últim segle» i la prestigiosa National Geographic parla d’ell com de «l’últim dels aventurers romàntics». El món sencer el recorda, sobre totes les coses, per imaginar i dirigir l’expedició de la Kon-Tiki, aquella barcassa de nou troncs units amb caps de cànem amb la qual va unir les costes de Sudamérica amb la Polinèsia. Però Heyerdahl no només és un viatger infatigable. També és un prolífic escriptor que ha signat més de 20 títols, la majoria de les vegades per a deixar testimoniatge directe de les experiències viscudes en cada expedició. Aquesta biografia és fonamentalment descriptiva i vitalista. Vuitanta-sis anys que passen com un llampec per les pàgines d’aquesta obra definitiva, en una narració repleta d’accessible informació geogràfica, sucoses anècdotes antropològiques i cops humorístics d’acceptable calibre.

La costa fatídica es la crónica d’una epopeia fantàstica: el naixement d’Austràlia (on ell va néixer al 1938). Entre finals del segle XVIII i la primera meitat del XIX infinitat de vaixells plens de presidiaris salpaven d’Anglaterra i, després de mesos de patiments a alta mar, dipositaven la seva sinistra càrrega a les remotes costes australianes. La gran illa es va convertir en una descomunal presó, habitada per cents de milers de convictes. Algunes descripcions marineres recorden al millor London, les peripècies més increibles semblen rescatades d’una novela d’Stevenson i els seus protagonistes es trobarien còmodes en els pitjors malsons narratius de Poe. Hugues ha tingut l’habilitat de convertir un estudi històric en llibre d’aventures. La costa fatídica rescata uns temps difícils, i dibuixa la transformació d’una terra desèrtica i salvatge en una nació floreixent. El procés colonial fou llarg, dolorós i en masses ocasions cruel. Es van haver de canviar les lleis primitives per altres més civilitzades, acabar amb el llibertinatge i la barbàrie i esperar a que el temps i el treball convertissin aquest refugi de delincuents en un estat pròsper.

Els exploradors de començaments del segle XX somiaven amb arribar al Pol Sud. L’escocès Roald Amundsen i el britànic Robert Scott van escollir aquest lloc per a protagonitzar un dels enfrontaments més apassionats, fascinants i tràgics de quants ha viscut la història dels viatges i els descobriments, una aventura que recull aquest llibre. El continent gelat era una de les poques regions verges del planeta, un món salvatge que semblava haver estat dissenyat per a no permetre la vida de l’home. En 1911 van iniciar la seva boja carrera per conquerir la Antàrtida. En aquest llibre es conten els fets d’aquests viatgers suïcides. La diferència amb les nombroses obres escrites amb anterioritat és el rigor i la rigorosa investigació realitzada per l’autor, que aconsegueix desentranyar fins els més íntims secrets d’una de les últimes grans exploracions protagonitzades per l’home.

Corria 1910 quan el fotògraf Martin Johnson, company habitual de correries de Jack London, s’embarca al costat de la seva dona, Osa, en una aventura excepcional: enregistrar un documental per al Museu d’Història Natural de Nova York durant un viatge de més de seixanta mil quilòmetres pel cor d’Àfrica. La seva passió per l’exotisme els va convertir en un parella excèntrica, el desig de la qual d’estudiar els costums de tribus primitives i animals salvatges es va materialitzar en la creació del documental com a nou gènere cinematogràfic. En aquesta expedició van descobrir el llac Paraíso, van realitzar els primers safaris aeris sobre el Kilimanjaro, van viure moments de tensió i van conèixer ètnies sorprenents… Quatre anys de viatge reunits en aquest llibre: les memòries d’una exploradora llegendària.

Aquest va ser el llibre que va llançar la carrera de Robert D. Kaplan, tot i que ell ja havia estat escrivint durant anys llibres i articles per a Atlantic Monthly. A Fantasmas Balcánicos, Kaplan viatja per l’antiga Iugoslàvia a l’any 1991, immediatament després de la caiguda de la Unió Soviètica, seguint els passos de Rebecca West (periodista, novel·lista i activista anglesa, coneguda sobretot pels seus articles sobre els judicis de Nuremberg) que va viatjar per la zona poc abans d’iniciar-se la II Guerra Mundial. A més, Kaplan duu una còpia del llibre Black Lamb and Grey Falcon de Rebecca en la seva motxilla i l’utilitza com una guia de viatge per a llegir el que ella va escriure sobre un cert monestir, una catedral o un petit poble. Fantasmas Balcánicos és un llibre meravellosament escrit, proporcionant abundant informació sobre la zona, situada en el seu context històric, i retratant a inoblidables personatges en les seves pàgines. Kaplan parla amb persones anònimes que tenen una percepció del que ocorre en el seu país que ja haguessin volgut tenir presidents o ministres.

Kaplan és un dels escriptors viatgers més importants dels últims temps. I ho és tant pel seu rigor en les informacions i la seva capacitat narrativa com per l’encert en els temes que escull per als seus llibres. «Soldados de Dios», que es va publicar per primera vegada fa 12 anys amb el títol «Con los muhahidin en Afganistan», demostra l’enorme capacitat d’aquest home per a saber quins són els punts més calents del planeta. L’escriptor va viatjar a Afganistan durant la guerra que aquest país va mantenir amb la Unión Soviètica, en la segona meitat dels anys 80. Per a obtenir informació sobre el conflicte es va jugar la vida travessant fronteres, va passar infinites penalitats, es va entrevistar amb líders mujahidins i es va submergir en la cultura d’un món que Occident s’obstina a ignorar. Les conclusions de tan perillós viatge omplen les pàgines d’aquest llibre, imprescindible per a comprendre millor a un poble avui demonitzat.

Robert D. Kaplan, de la revista The Atlantic Monthly, va recòrrer amb una motxilla i un bloc de notes l’Àfrica Occidental i els enclaus fonamentalistes d’Egipte i Iran, per a internar-se a continuació per l’India, Pakistà i el sudest asiàtic.

El gran escriptor i reporter polonès publica per primera vegada un àlbum amb les fotografies dels seus viatges per tot el món. Kapuscinski va començar a viatjar a Àfrica al 1957, va viure-hi i va ser corresponsal de l’agència polonesa PAP. Coneix perfectament el lloc, i no precisament des dels despatxos i els organismes oficials: el periodista es va submergir des del primer dia en els carrers de les ciutats, en els barris més desatesos, en els pobles oblidats... Àfrica necessita tot tipus de recursos per a ser descrita. En ocasions les paraules no són suficients, i les fotografies es converteixen en un element molt útil per al reporter. Kapuscinski visita tribus nòmades, entrevista a guerrillers i analitza el dolor de camperols i caçadors. Que ningú esperi trobar en aquestes pàgines la passió i la qualitat de Salgado. O la força dramàtica d’altres fotògrafs amb major experiència bèl·lica. Kapuscinski és un grandíssim escriptor que fa fotos. En les seves pàgines es troben els rostres de la misèria i de l’esperança, de l’orgull i de la tristesa, de la guerra i del futur. Els rostres d’Àfrica.

Considerat per molts el millor reporter del segle s’endinsa en el continent africà, refusant llocs comuns i estereotips. Viu en cases infectes dels més pobres, enmalalteix de malària cerebral i corre perill de mort a mans d’un guerriller... però malgrat tot no perd la seva mirada lúcida i la seva veu de gran narrador per a submergir al lector en la complexa realitat d’África, amb les seves guerres, misèria i injustícies al llarg de la seva història i que condicionen el seu present. Posssiblement sigui la millor obra de l’autor al dia d’avui.

Un llibre fascinant sobre un personatge d’excepció, l’emperador etíop Haile Selassie, que va governar Etiòpia com a monarca absolut durant gairebé 50 anys, fins que al 1974 va ser enderrocat per un Consell Revolucionari. Ryszard Kapuscinski va viatjar a Etiòpia, es va submergir en un país assotat per una guerra civil, i amb cautela, superant desconfiances i temors, va aconseguir entrevistar als antics dignataris de la cort imperial, així com als servidors personals de l’Emperador, en el seu dia dedicats als més diversos i insòlits menesters. Els relats orals que formen aquest llibre són de vegades esglaiadors, tràgics, o increïbles, però sempre extraordinàriament apassionants, component el trencaclosques d’una Etiòpia més propera a un esborronador malson que al somni de les mil i una nits en el que Selassie creia viure. Es diu d’aquest llibre que pot llegir-se simultaneamente com una crònica de la realitat d’Etiòpia, una elegoría de la situació a Polònia, una paràbola sobre l’autocràcia i com literatura subtil, elegant, irònica, absorbent.

"Me’n vaig anar a Àfrica a morir, però Àfrica em va divertir, va ser amable amb mí i no va voler matar-me inmediatament. Em vaig dir a mí mateixa que no tenia pressa". Així s’expresaba Mary Kingsley al recordar el seu primer viatge a Àfrica, quan ella tenia trenta anys i el segle XIX estava a punt d’acabar. Filla d’un metge rodamón i d’una fidel minyona, a la mort dels seus pares Mary va decidir reinventar la seva vida, i va triar així la costa occidental del continent africà. Molt aviat les seves aventures es van donar a conèixer i Rudyad Kipling va arribar a dir que era la dona més valenta que havia conegut. El seu caràcter intrèpid i el seu talant d’escriptora van quedar reflectits en el llibre de memòries ’Travels in West África’.

Amb només 18 anys l'escriptor britànic Patrick Leigh Fermor creuà Europa a peu, des de Rotterdam a Constantinopla, avui Istanbul. Va iniciar el seu viatge a finals de 1933, quan Hitler acabava d'arribar al poder a Alemanya, i no va tornar a casa fins a 1937. És un viatge en l'espai i en el temps, un periple iniciàtic des de l'adolescència cap a la vida adulta, dormint unes vegades en estables i unes altres en castells de conte de fades. Al llarg del seu viatge va descobrir moltes coses: històries, llengües, paisatges, religions, i gents de distintes civilitzacions. Però no va ser fins a 1977 que Leigh Fermor es va decidir a posar per escrit aquest excepcional viatge, dividit en tres volums, on El tiempo de los regalos és la primera part del viatge, fins a Hongria.

Pel fet d'estar escrit quatre dècades després, en El tiempo de los regalos la narració, sense perdre la mirada innocent, primerenca, s'enriqueix amb la perspectiva de l'adult i el seu aprenentatge cultural posterior, tenyint-se així d'una imprecisa, profunda malenconia. Part del secret d'aquest llibre està en la coexistència d'aquestes dues persones. En resum, ens trobem potser davant d'un dels millors llibres de viatges que s'han escrit mai.

Aquest llibre destaca per sobre de tots els recentment publicats sobre Afganistan. Ofereix l’opinió apassionada d’una gran escriptora, Doris Lessing (Iran, 1919), que es va submergir en 1989 en aquest país en etern conflicte per a contemplar amb els seus propis ulls la realitat d’un poble maltractat. Gràcies a la invitació d’una associació humanitària va viatjar per camins polseguerosos, va contemplar pobles arrasats per la guerra i va visitar campaments de refugiats. El terror, la misèria i la fam destrossen el cor d’una dona que, per una vegada, adopta el paper de reportera per a contar amb precisió la invasió de la Unió Soviètica i l’extermini d’un poble.

Tot i no ser un llibre de literatura pròpiament dita, aquest llibre mereix ser inclòs en un apartat de llibres per a viatgers, ja que per primera vegada un llibre recull l'essència del fascinant món dels mercats, combinant més de 300 fotografies del fotògraf Jordi Llorens, en les que ha captat la bellesa dels mercats tradicionals, els colors i les olors, la varietat de races i formes de vida, els costums, els rituals quotidians, etc., i els textos de Sergi Ramis, gran viatger i coneixedor dels mercats tradicionals d'arreu del món. El llibre fa un viatge pels mercats de tots els racons de la Terra i la intensitat febril d'aquests queda reflectida en les espectaculars fotografies que recull el llibre.

Mercats del món endinsa el lector en la vida i les activitats humanes que es generen als mercats i al seu voltant, fent un recorregut per tots els indrets del món, des del punt més remot de la superfície de la Terra fins el més transitat. El llibre s’estructura en tres grans apartats: El mercat, punt de trobada mostra els llocs on s’alcen els mercats: els marges dels camins, els rius, l’exterior de les ciutats, les places...; Vides que es creuen, un capítol dominat per la gent: la vida prèvia al mercat (gent que va cap al mercat), els venedors, els compradors, la gent que torna a casa amb la compra, la vida a les cases, els rituals vinculats al menjar...; i finalment, El banquet de les sensacions, on es mostren els productes principals: des dels productes bàsics (blat, arròs, carns, peix...) als elaborats (roba, barrets...), mostrant a més imatges dels processos de producció: camps d’arròs i blat, pescadors...

Es tracta d’un llibre ple d’idees útils i senzilles, molt apropiat per a iniciar-se en el viatge independent i alternatiu, fora dels circuits organitzats, amb suggeriments fruit de l’experiència de l’autor sobre com plantar cara als imprevists. Jordi Llorens demostra que l’aventura està a l’abast de tots, recollint aquí records i experiències dels seus nombrosos viatges, cadascuna de les quals és una excusa vàlida per a parlar de temes pràctics relacionats amb el viatge exposats des de la visió de l’autor, com l’organització del viatge, el transport, l’allotjament, el pressupost, la salut, i molts altres. Serveixen d’introducció viatgers que han fet història i amb els quals l’autor es confon en afinitats. Es tracta, doncs, d’una interessant barreja de llibre de viatges, de vivències, de reflexions i de consells. A més, per la seva temàtica i filosofia, creiem que es tracta d’una obra molt coincident amb el perfil de viatger de Viatgeaddictes.

Al gener de 1935 Ella Maillart surt de Beijing cap a l’interior amb el seu company, Peter Fleming, corresponsal del Times. Es tracta de travessar Xina d’est a oest, arribar als oasi prohibits de Sianking, i passar d’allà al Caixmir, pels cims del Pamir y el Karakorum.

Aquesta obra és la guanyadora del premi Grandes Viajeros d’Ediciones B en la seva edició 2001. L’autor, el periodista i escriptor Fernando Martínez Láinez, viatja a Rumania per primera vegada com a enviat especial per cobrir la caiguda del brutal règim de Nicolae Ceaucescu, i s’entusiasma amb la llegenda del comte Drácula. A partir d’aquest moment realitza un seguiment obsessiu per la vida i l’obra de tan sanguinari personatge, prestant especial atenció als detalls que envolten la seva figura i els paisatges que l’acullen. En primer lloc recorre el país tenint com a guia de viatge el Dràcula de Bram Stoker, una obra mestra que marca el seu destí. En segon, per no oblidar el temps en que viu i moure’s per ciutats i llocs del seu temps. Una oportunitat magnífica per conèixer Rumanía, un país proper i llunyà al mateix temps, i submergir-se en les meravelles i misèries de llocs tan fascinants com Bucarest, Transilvània, el castell de Poienari...

Jaume Mestres recull en aquest nou llibre les seves impressions de bon viatger sobre dos països del nord d’Àfrica: el Marroc i Egipte. Aquesta vegada l’itinerari de l’autor ens porta a descobrir indrets i racons perduts des de l’Atles al Sinaí, oasis esplendents i poblacions que semblen aturades en el món medieval, lluny dels circuits més coneguts de les gran ciutats, com el Caire o Marràqueix. La mirada curiosa de Mestres es fixa en els detalls humans, en la gent del poble, i en les variacions cromàtiques de paisatges superbs. La narració, extraordinària i seductora, i les excel·lents imatges que acompanyen el llibre, permeten al lector endinsar-se en els llocs que se li obren al davant, com si els estigués veient amb els seus propis ulls. Tant si heu visitat qualsevol dels llocs esmentats com si no gaudireu d’allò més la lectura d’aquesta nova entrega.

L’infatigable Jaume Mestres, conegut sobretot per les cròniques que envia setmanalment al programa de ràdio Els viatgers de la Gran Anaconda des dels llocs més recòndits del planeta, recull en aquest volum les cròniques fetes des de les terres maies de Mèxic, Belize i Guatemala, endinsant-se per les selves de l’Amèrica Central a la recerca d’unes cultures i uns paisatges que malden per sobreviure a l’hostilitat d’un món enemic de la diversitat i la natura. Es tracta d’un llibre que interessa als que agrada viatjar, per suposat, però també als que no, perquè tal com diu l’escriptora Mª Mercè Roca al pròleg del llibre són sobretot les persones que presenta l’autor a les seves cròniques les que fan que aquestes siguin tan vives i que hom quedi atrapat en la lectura. No és un llibre de postals idíl·liques, sinó d’imatges quotidianes captades per l’ull respectuós, irònic i profund de Jaume Mestres.

En aquest nou llibre, Jaume Mestres ens mostra la cara més autèntica del Vietnam, un país marcat per una guerra cruel que ell s’encarrega de documentar; per una guerra escenificada en diferents museus del país, en els desastres causats per les bombes, en la memòria de la gent i en una discoteca de Hanoi anomenada Apocalypse Now. Però, evidentment, Vietnam és molt més que la guerra, i això és el que ens fa sentir Jaume Mestres, un viatger capaç d’oferir-nos en tot moment una descripció i unes informacions detallades i precises, repartides en diferents cròniques. Aquestes cròniques, independents entre sí, formen un tot coherent en que es detalla un itinerari que surt de Hanoi, al nord, i acaba al Delta del Mekong, la zona més meridional d'aquest país. Jaume Mestres ens parla de diversos aspectes de la vida quotidiana, de la cultura, la religió i la història del Vietnam. A més, el llibre inclou unes quantes fotografies seves que il·lustren els textos. Tot plegat fa que aquest llibre sigui altament recomanable com a llibre de viatges, però també com a guia de viatges perquè ens dóna a conèixer racons del país gens coneguts.

Rosa Montero és una magnífica escriptora compromesa. Els seus textos mai resulten superficials: aprofita cada línia per a parlar de la injustícia, de la misèria, de la desigualtat... d’un món massa vegades injust i violent. I quan escriu de viatges no fa excepcions. Recorre el Planeta amb els ulls ben oberts i el cor encongit, i ho conta d’una forma apassionada i robusta. Per a aquest nou llibre ha recuperat vells reportatges publicats al llarg de 20 anys en el diari El País. Reportatges en els quals no es limita a recórrer bells paratges i analitzar superficialment els costums dels seus habitants. La periodista recorre L’Iraq, Austràlia, Xina, el Pol Nord, Alaska i el Sahara, i centra bona part de la seva atenció en els marginats i els perdedors, que curiosament solen ser aquells que viuen des de fa segles en aquests llocs de somni. Pobles condemnats en moltes ocasions a perdre els seus costums, a abandonar les seves arrels culturals, a viure en l’estretor, a perdre la seva identitat.

Dones viatgeres, intrèpides i aventureres han existit a totes les èpoques, encara que quasi totes han estat silenciades i oblidades per la història, escrita pels homes. Malgrat tot, durant segles un grapat de dones que han contribuït amb els seus viatges al coneixement geogràfic i participant en importants esdeveniments històrics. En aquesta obra es narren les vides d’aquestes dones poc conogudes, però amb una existència apassionant. Des de religioses rodamón fins a dones pirata, dames victorianes, institutrius, cortesanes, dames del desert, pioneres de l’aviació, etc.

L’escriptor i periodista Xavier Moret viatja, a l’estiu de 2001 i a l’hivern de 2002, a Islàndia amb el ferm propòsit de tancar-se en la casa de l’escriptor Gunnar Gunnarsson per a acabar una novel·la, i amb l’esperança de contemplar l’aurora boreal... Assentat a Reykiavik i acompanyat per un amic islandès, Moret fa diverses incursions per l’illa amb la finalitat de conèixer a fons els llocs més representatius i la particularitat de la seva naturalesa, al mateix temps que s’endinsa en els detalls de la societat islandesa. La isla secreta és el resultat d’aquest recorregut: un relat banyat per guèisers i volcans, incomptables bars, interessants anècdotes de personatges famosos de l’illa, a més d’altres originals referències culturals i impressions que, impregnades de l’especial sentit de l’humor de l’autor, es desprenen al llarg de tot el llibre, guardonat amb el Premi Grans Viatgers 2002.

Es tracta d’una peripècia vital, una experiència compartida per dos homes, un escriptor i un fotògraf, amb una destinació definida: el baobab, els baobabs escampats pels quatre punts cardinales de Botswana (Kubu, Baines, Nxai, Moremi o Chobe). Un viatge a la caça i captura de l’arbre més gran i llegendari del món, el primer arbre que els déus van plantar sobre la Terra. Un viatge darrere del paradís perdut, on les arrels del baobab es fonen amb les arrels d’un mateix, on el descobriment i el reconeixement dels baobabs és un viatge d’autoconeixement. Un viatge amb les mil i una penalitats de l’home europeu incapaç d’enfrontar-se a una plaga de mosquits, a un rugit de lleó o a uns pneumàtics poc aptes per al desert. Unes pàgines molt agradables de llegir, amb tocs d’humor i ironia, i que traslladen al lector als captivants paisatges africans.

L’autora relata en aquest llibre una odissea fascinant: un viatge a peu d’uns mesos per l’Outback, l’interior desèrtic d’Austràlia, en companya d’una tribu d’aborígens amb unes lleis de convivència que no tenen res a veure amb les nostres. Aquesta tribu aborigen, irremissiblement condemnada a la desaparició, volia traspassar la seva cultura ancestral a una persona d’una altra civilització i per a fer-ho la van escollir a ella, una nord-americana en la cinquantena i que s’havia interessat en establir contacte amb grups indígenes. L’aprenentatge va ser dur, ja que al llarg d’aquesta estranya peregrinació es va haver de desprendre de totes les seves pertinences materials per tal de gaudir finalment d’una autèntica comunicació amb la natura. Al coratge que va demostrar afrontant les penalitats del viatge, cal sumar-hi l’esforç de resumir les vivències en aquesta obra. Amb el seu testimoni, l’autora manifesta la seva voluntat de donar a conèixer una espiritualitat destinada a reconciliar l’ésser humà amb la naturalesa. Es tracta, doncs, d’un llibre bastant entretingut, que es llegeix ràpid, y que, a més del propi interès de la travessa per l’Outback, planteja una sèrie de preguntes amb missatge que ens haurien de fer reflexionar sobre el tipus de vida que portem en les societats anomenades civilitzades.

Una vegada per setmana i durant més de dos anys, Azar Nafisi, una professora de literatura de la Universitat de Teheran formada expedient per negar-se a dur el vel, va reunir casa seva a set de les seves alumnes per a llegir i comentar algunes de les novel·les occidentals prohibides pel règim dels aiatolàs. A poc a poc, superada la timidesa inicial, les joves estudiants van començar a expressar-se amb llibertat, no només sobre les novel·les de Jane Austen, Henry James, F. Scott Fitzgerald i Nabokov sinó sobre si mateixes, els seus somnis i frustracions. En aquells llibres havien trobat una alternativa valenta a la tirania ideològica a la qual estaven sotmeses i la van adoptar com un desafiament.

L’Hindu Kush és la situada més a l’oest de les grans cordilleres que, presidides per l’Himalaia, formen, en al cor d’Asia central el conjunt muntanyós més colosal del món. És aquí, a l’Hindu Kush del norest d’Afganistán, que Eric Newby, exmariner i heroï de guerra convertit en venedor d’alta costura, decideix realitzar el seu somni de fer-se explorador. Sense experiencia prèvia com a muntanyer, es llança a la conquesta del formidable Mir Samir, entrant al Nuristán, visitant així paratges que pocs lectors tindran l’ocasió de conèixer excepte per aquest llibre.

Al 1996 Gabriel Pernau es va animar a recòrrer en bici la ruta de la seda en la seva variant menys freqüentada. El punt de partida era Istambul, creuant després les repúbliques de l’Azerbaià, el Turkmenistà, l’Uzbekistà, el Kirguizistà, el Kazajstà, i arribant a les ciutats xineses de Xi’an i Beijing.

A la tardor de 1998 Gabriel Pernau va decidir creuar Cuba en bicicleta de punta a punta. Fugint dels destins més trillats i sumergint-se en la vida quotidiana de l’interior de l’illa durant 2.000 km de descobertes i experiències.

Aquest llibre suposa el debut literari de l'osonenca Marta Puig, advocada de vocació i professió. No és estrictament un llibre de viatges, però aquesta novel·la parla de les vivències emocionals d'una dona durant la seva estada a Òtranto, un petit poblet a la costa adriàtica del sud d'Itàlia. Com a rerefons de la trama l'autora ens dóna a conèixer aspectes de la història, els costums o monuments de la regió de la Puglia (bastant desconeguda, per cert, a casa nostra), en la que està enclavada aquest poblet. El nom de la novel·la es refereix a uns imponents cims albanesos que, en dies de tramuntana, són visibles des de la badia d'Òtranto i que per a la protagonista representen el vívid record del seu amant albanès, mort dos anys abans. En resum, és un llibre que ens parla de llocs, però sobretot de persones, i que es llegeix en un tres i no res.

Jordi Raich ofereix una nova visió d’un poble que ha sofert l’autoritarisme irracional de governs imposats i els danys col·laterals d’intervencions estrangeres que han sumat morts a una llarga llista de víctimes. Poble avasallat i abandonat a la seva sort, i que el seu amor a la vida ha sabut resistir a les pitjors èpoques. Fascinant terra de bellesa arrebatadora. Afganistan també existeix, barreja d’ironia, tristesa i passió, descobreix personatges entranyables, hospitalaris, orgullosos i contradictoris plens de saviesa i humor, ingredients essencials per a sobreviure a qualsevol situació. I la d’Afganistan és, sens dubte, una situació desesperada.

L’autor visita durant tres anys Afganistan, entre 1994 i 2002, i viu en directe alguns dels esdeveniments més importants patits per la població local. L’apogeu i la caiguda del Mulà Omar, el retorn dels senyors de la guerra de l’Aliança del Nord, la pressió informativa i militar, la misèria i la fam... Jordi Raich descriu els personatges amb els quals es creua i analitza exhaustivament la situació del país.

La vida a l’Àfrica gira al voltant dels carrers i places que es dediquen al comerç, aquests llocs anàrquics on comprar llavors de cardamom, casets amb música, carn de mico, robes explosives o, simplement, on xerrar, veure passar la tarda i, tal vegada, tallar-se el pèl a l’estil de la regió. Els mercats són el centre de la vida, són el principi i el final del camí, el millor museu i l’única referència fiable. Sergi Ramis, periodista i viatger a parts iguals, després de 15 anys de viatges pel continent s’ha decidit a contar tots els secrets per a gaudir d’aquest món de bojos: des d’un petit diccionari (si vols una cervesa de mill has de demanar una chapaló) a una sèrie de perfils dels personatges que ens trobarem aquests comerços rondaires. Des de Dakar, en la costa Atlàn- tica, fins Zanzíbar, en l’oceà Indic, passant per llocs tan diferents cultural i socialment com Addis Abeba, Dete, Bukavu o Hohoe.

Com és habitual en els seus textos viatgers, l’escriptor ens fa caminar al seu costat amb naturalitat, tendresa, curiositat, perspicàcia, humor, passió i una profunda comprensió de tot el que és humà. I en l’estil dels seus dos llibres anteriors (El sueño de África i Vagabundo en Àfrica), al costat dels rostres, les veus i els perfums del camí, Reverte ens aproxima a episodis singulars de la història africana, per a fer-nos entendre millor el drama i la grandesa del continent. En aquesta ocasió el seu nou periple africà ens trasllada als territoris d’Etiòpia, Sudan i Egipte, en regions pròpies al curs del Nil, que el propi Reverte va recórrer al llarg de diversos mesos.

L’autor ha viscut catorze anys al Mezzogiorno italià; de la seva experiència sorgeix "Medianoche en Sicilia" (1996), obra que va obtenir el Premi Victorian Premier. En mans de Robb el paisatge de Sicilia devé una metàfora de la seva història que està ligada inextricablement a la cuina, l’art, i a la màfia. Robb ha aconseguit un llibre de viatges que és un retrat d’un país en una situació molt difícil, que ofereix al lector un quadre, ple d’escenes i personatges, per on la nostra imaginació pot vagar. Des de la gènesis de «El Gatopardo» fins els costums sexuals dels mafiosos, Robb condensa mig segle d’història.

La literatura de viatges, com les guíes, insisteixen en alguns llocs comuns oblidant d’altres que, en la seva humiltat, no han de ser menys interessants. És el cas d’Angola i Moçambic, països ignorats dins d’un continent maleït. I de les terres que es troben entre ells, espais desèrtics compartits per ètnies primitives i fauna salvatge. Solament por aquest motiu és notícia l’edició d’aquest llibre. Si a més està ben escrit, narra una història fascinant i ens descobreix móns perduts, com és el cas, estem de sort. Bahía de Tigres explica el viatge impossible que Pedro Rosa Mendes intenta realitzar al 1997: la travessa per terra del cor d’Àfrica, repetint un segle després el recorregut fet per Cepello i Ivens. Un camí llarg, intens i perillós en el que es succeeïxen els personatges irrepetibles, las sensacions màgiques i els llocs salvatges.

La darrera edició del Premio Grandes Viajeros d’Edicions B ens duu fins al Mato Grosso brasiler, lloc al que una jove periodista de Càceres decideix viatjar per a ajudar com voluntària en el procés de digitalització de l’arxiu de Pere Casaldàliga (bisbe de la prelazia de Sao Felix do Araguaia i defensor dels oprimits). Mónica García Lázaro acaba la carrera i se submergeix en una aventura que té aspectes surrealistes, en ocasions, però que sobretot és una crònica càlida i intensa d’una regió desconeguda habitada per indígenes cada vegada més aïllats. El llibre és una sorpresa. Per tractar-se d’una autora novella i pel magnífic nivell del text, capaç d’analitzar la història del Mato Grosso, amb tots els seus conflictes polítics i els seus revessos ecològics, de manera molt personal però sense oblidar el rigor i sense sacrificar la frescor. Aquest llibre té la càrrega emocional, l’esperit aventurer i capacitat descriptiva que caracteritza als bons llibres de viatges.

Robert M. Sapolsky ha entrat en l’escollida elit dels escriptors naturalistes, aquest petit microcosmos verd pel qual es passegen exemplars humans tan brillants com Gerald Durrell, Jane Goodall o George B. Schaller. El doctor Sapolsky, voluntari del Museu de Ciències Naturals de Nova York amb 21 anys, viatja a Kenya amb dos úniques eines en el seu equipatge: alguns coneixements de Suajili i tones d’entusiasme. En un idealista que té com objectiu central de la seva vida estudiar els primats en el seu hàbitat natural. Els seus textos són vigorosos, creatius i infinitament sorprenents. Llegint a Sapolsky coneixem Kenya, intimem amb els seus habitants i gaudim de detalls inèdits d’un continent en perill. La ciència, amb les seves imprescindibles dosis d’informació i rigor, pot resultar divertida. I el lector no especialitzat pot gaudir amb ella. Aquest és el gran assoliment del biòleg nord-americà, un dels grans descobriments de la literatura de naturalesa dels últims temps.

Tino Soriano, consumat reporter gràfic, revela secrets de la fotografia de viatges: composició de la imatge, aspectes tècnics de l’equip, equip més adequat pels viatges, respecte als costums locals o els raigs X als aeroports.

Aquest llibre ens planteja una pregunta: en els viatges, en la vida, en el xoc entre països i cultures ¿Qui és el bàrbar i qui el civilitzat? Qüestió peliaguda que, en aquests temps de crisi, adquireix una actualitat brutal. L’autor, un francès d’esperit nòmada que ha recorregut mig món fent negocis, sap de què parla. I ho escriu de forma amena, recorrent a exemples històrics que ens recorden que el món és un mocador no massa net. Jean Soublin ens convida a compartir aquesta segona mirada que la literatura i la història han llançat sobre «l’altre». Cadascun dels capítols traça el superb retrat d’una d’aquestes trobades entre literatura i «barbàrie».

Narra la història del jesuïta Matteo Ricci, que va sortir al 1577 d’Itàlia per a dur la doctrina cristiana pels llocs més oblidats, perduts i pagans de tot l’Extrem Orient. Ricci, home de profundes conviccions i una descomunal capacitat intel·lectual, va utilitzar tots els recursos al seu abast per a dur endavant la seva missió. Aquest llibre, una biografia apassionant d’un personatge singular, va molt més enllà del simple perfil d’un home especial. Jonathan D. Spence, sinòleg britànic especialitzat en història oriental i en humanitats, descriu de manera minuciosa i amena, la trobada entre dues cultures tan oposades com són l’oriental i l’occidental, un xoc de trens que va alterar les conductes intel·lectuals de la segona meitat del segle XVI. Es tracta d’una biografia, però també un llibre d’història, amb una lúcida mirada sobre l’antiga Xina.

Theroux es va proposar pujar en tots els trens que trobés des de la Victoria Station londinenca fins a la de Tokyo Central, travessant en el trajecte Turquia, Iran, Pakistà, India, Birmània, Tailàndia i Cambodja. D’aquí creuar al Japó on prendre el transiberià en el seu límit més oriental i tornar de nou a Londres, tancant el cercle.

Tal com ja havia fet anys abans, quan va creuar tot Àsia, Paul Theroux va recórrer al 1976 un llarguíssim itinerari que abastava gairebé tota Amèrica, de Boston a la Patagònia argentina, i es va capficar en recórrer-lo únicament agafant trens. Per això va haver de passar per Estats Units, Mèxic, Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia i Argentina. Tal com era habitual en ell, Paul Theroux va viatjar sense presses ni plans prefixats, suant o tremolant, segons canviava l'altitud, passant de llarg les grans capitals i aturant-se en destinacions poc freqüentades.

Aquest llibre, editat al 1979, parla de trens, de vells i poderosos combois de diferents grandàries, categories, recorreguts i noms. Theroux construeix al llarg del viatge una crònica fascinant feta de trobades propiciades per l'atzar, anècdotes suculentes i personatges unes vegades estrafolaris i d'altres entranyables. També es recrea en els paisatges que el fan sentir-se viu i personatges que el fan sentir-se bé. Sent com és una obra modèlica. amb el pas dels anys no ha perdut ni interès ni força.

L’escriptor nord-americà Paul Theroux demostra que en el món de la literatura de viatges l’aventura encara és possible. I ho és sense recórrer al sensacionalisme: Theroux vol recórrer un lloc concret del món i busca el mitjà de transport més adequat. S’embarca en un kayak desmuntable i recorre 51 illes del Pacífic, des de Nova Zelanda i Austràlia a les Marqueses, Samoa, Pasqua, Tonga, Tahití, les Salomón... No pretén córrer riscos innecessaris o batre rècords absurds. Vol trobar el paradís, un lloc assolejat en el qual olori a sal i a escuma de mar. La seva descripció del Pacífic és segurament una de les més amenes i instructives mai realitzades, amb el ritme narratiu de Conrad, la passió juvenil de London i la classe d’Stevenson.

Aquesta obra mestra de Wilfred Thesiger (1910-2003, l’últim dels grans viatgers i exploradors anglesos) és el millor dels seus llibres i parla sobre els cinc llargs anys que l’autor va emprar viatjant entre les gents nòmades del sud de la península aràbiga (Iemen, Oman, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs) a finals dels anys quaranta, poc abans que arribés la febre del petroli, quan l’Orient Mitjà no havia canviat encara des de feia segles i on els seus amics beduïns se sentien encara lliures en el desert. Són molts els detalls que fan d’aquesta obra un clàssic de la literatura de viatges: la visió que ens dóna sobre la calidesa, la generositat i la ferocitat del poble beduí; la bella escriptura sobre un lloc i una època que ja van deixar d’existir; i la seva profunda reverència pel desert mateix. Però el que realment distingeix aquesta obra de Thesiger és el seu pur amor pel viatge, per la pròpia experiència que aquest suposa. Ignorant el romanticisme obvi, el fet de tractar de viure la vida en primera persona, de sentir el món per un mateix, és el veritable motor que impulsa al viatge. Per tot això aquest magnífic llibre és un tribut a tradicions ja desaparegudes.

Anna Tortajada ha escrit El grito silenciado amb la intenció de denunciar la lamentable situació en la que es troben els refugiats i els afgans que encara viuen al seu país, i intentar evitar al mateix temps que les autoritats occidentals acceptin com legítim el govern dels taliban.

Vanier va viatjar durant 99 dies pel gran Nord canadenc, recorrent en aquestes llargues i esgotadores jornades més de 8.500 quilòmetres. Des de la costa del Pacífic a la costa de l’Atlàntic. Com va aconseguir fer tan fabulós recorregut? Molt senzill: treballant en equip. Li van acompanyar en aquesta «odissea blanca» un grup de robusts gossos, que tiraven del trineu sobre el qual viatjaven Vanier i totes les seves pertinences. Aquesta és, per tant, la història d’un d’aquests vells exploradors que s’enfronten al fred, a la neu i a la solitud extrema.

Els editors de Cuentos de viajeros, amics de les edicions molt cuidades i els textes exquisits, estan convençuts de que l’experiència dels espanyols en el món dels viatges no és menys aguerrida i osada que la dels grecs, romans, venecians o turcs a l’antiguitat. En les pàgines d’aquest llibre es retrocedeix fins el segle XIX, un període en el que no s’havien manipulat i embrutat conceptes tan patètics als nostres dies com «aventura» o «récord». Aquest llibre recopila per al lector contes d’autèntics mestres: Alarcón, Clarín, Pereda, Luis de Oteiza, Pardo Bazán, el Duque de Rivas... Si resulta que aquests contes són històries viatgeres, doncs millor que millor. Però el més important és que gràcies a ells podem submergir-nos en un món per descobrir de la mà d’autèntics visionaris.

Tubabu (paraula que fa referència als blancs en llengües bambara i diula) ens endinsa en la vida quotidiana de la Corba del Níger, al llarg d’un viatge en què el lector es veu immers en un recorregut per Mali (les ribes del Bani i del Níger, indrets com Tombuctú, Irelly o Songho, al país dogon) i Burkina Faso. Aquest llibre és el resultat, en realitat, de diversos viatges de l’autora a aquests dos països i en ells el protagonisme recau en la manera de viure dels seus habitants i també en els seus paisatges, defugint la temptació del paternalisme i l’exotisme. No és pròpiament un llibre de viatges entès en el sentit de guia, però creiem igualment que pot resultar molt atractiu al viatger sensible que va més enllà de paisatges o monuments fotogènics. Al final del llibre s’adjunta un petit glossari de termes que van apareixent al llarg del relat i que corresponen, en general, a mots emprats per la població local en les seves respectives llengües. Es tracta, doncs, d’un relat interessant i amè que ens dóna a conèixer la realitat d’aquesta zona de l’Àfrica sota la mirada sensible, respectuosa i encuriosida de la seva autora.

Aquesta és la història d’una expedició com les d’abans que va tenir lloc a l’any 1998. Una expedició que, com succeïa en el passat, es va desenvolupar entre l’èpica i la tragèdia, entre la glòria i la mort. Una expedició com ja no es fan, patrocinada, no podía ser d’una altra forma, per la National Geographic Society. Podríem resumir aquesta aventura com el descens en kayak, amb travesses a peu, per les gorgues del Tsangpo, un dels rius maleïts del Tibet. El relat de Wickliffe W. Walker està a l’alçada de l’aventura.