Guia i diari d'un viatge de 22 dies a Madagascar

Sortim de Barcelona (terminal 2) amb un vol d'Easyjet cap a l'aeroport Charles de Gaulle de París. Tenim la sort que l'avió ens deixa a la mateixa terminal que el d'Air Madagascar. Embarquem sense problemes a les 16:00, en un avió bastant tronadet, la veritat es que en algun moment fins i tot ens fa por (quan tanquen la porta del compartiment d'equipatge més que res).

Som pocs occidentals i la majoria del passatge són gent gran. Un cop passada la por de que se'ns desmuntés l'avió durant l'enlairament, passem un vol tranquil i el menjar no està malament. Una menció especial per a l'aterratge perfecte que fa el pilot a l'aeroport d'Antananarivo, quasi ni ens en vam assabentAr..

Arribem a les 4:00, hora local a l'aeroport de Tana, i comencen les aventures. Amb tot el que portem a sobre... i ens hem deixat el boli!! Estem en una avantsala prèvia a on et fan el visat i intentem omplir els papers d'entrada, però no podem perquè ningú ens en deixa cap. Els malgaixos van per feina i reben ajuda dels policies, que passen absolutament de nosaltres quan intentem dir-los que ens deixin un bolígraf. Finalment uns amables turistes ens en deixen uns i podem omplir les butlletes (memoritzeu algun nom d'hotel si no en teniu cap a la capital per aquell dia, perquè us el fan posar) i ens fan el visat, que aquest any és gratuït.

Quan sortim ens està esperant el nostre xòfer, que ens acompanya a l'oficina de canvi de l'aeroport, i un cop farcits de diners locals... comencem el viatge.

Passem per les afores d'Antananarivo i comencem a flipar bastant. És el nostre primer viatge a Àfrica i realment allò és un altre món...

Temporada de sembra

Passem per la vora d'un mercat, en plena ebullició a les 5:30 del matí (ja fa estona que és de dia), i per la vora del riu, tot ple de camps d'arròs.

Ens coincideix tot just abans de l'època de sembra a la zona de la capital, i en aquest moment els camps estan buits, i hi ha grans piles de totxos per a coure (un cop recollit l'arròs, agafen el fang amb les restes vegetals i en fan maons, que posen en aquestes piles amb uns forats a la part inferior per a coure'ls), i altres piles ja cuites amb fileres de gent que les va desmuntant, carregant en molts casos els maons a sobre del cap...

A la 1 del migdia ja estem dinant en un restaurant, a les afores d'Ambositra (22.000 Ar), la nostra primera presa de contacte amb el zebú... Pel camí de baixada hem parat alguna vegades per a veure les impressionants vistes dels camps d'arròs (per sort, més al sud ja n'hi ha de sembrats), els paisatges són una cosa espectacular..

Després de dinar anem a veure el barri dels artesans d'Ambositra. El xòfer ens porta fins al lloc, però en aquell moment estan dinant, així que fem un tomb per la vora. No tardem gaire, perquè als 2 minuts ja estem envoltats de nens i no tant nens preguntant-nos d'on som, demanant-nos emails i demanant que els hi comprem llibretes, bolis i de tot. La veritat es que no ens esperàvem tant assetjament en aquest aspecte, i com portem tant poc en el país ens quedem una mica astorats i no sabem com reaccionar. Amablement els diem que no en portem (havíem pensat en fer-ho, però també ho vam oblidar), ells ens diuen que si no en portem que els hi podem comprar allà, o donar-los diners, i fins i tot algun dels més grans ens mig amenaça entre rialles, per que els donem diners, per sort ja tornem a estar al costat d'on és el conductor i ens deixen estar, tot i que no marxen.

Anem a veure un taller d'artesania, on veiem com fan alguns articles de marqueteria amb unes eines força rudimentàries i resultats sorprenents, ens fan un petit clauer en el poc temps que tarda en explicar-nos el procés. També veiem una altra part del taller on fan figures amb fusta, també de forma totalment manual, asseguts en un racó al terra.

Continuem cap a Ranomafana, on arribem ja al vespre. No tenim hotel reservat, així que confiem en el xòfer (com farem la majoria dels dies), que ens porta a l'hotel Centrest, força a prop de l'entrada del parc. A l'hotel hi ha bungalous i habitacions en un edifici de planta única, que són més barates, però que estan plenes. Dormim per 60.000 Ar.

Baixem un moment al poble, al cibercafè que hi ha per a poder trucar a casa (els nostres flamants mòbils de darrera generació no ens funcionen tot i haver activat el roaming), però no podem veure gaire res perquè ja és fosc i no hi ha enllumenat. Sopem al mateix hotel per 35.000 Ar i ens en anem a dormir, ha estat un dia molt llarg i cansat...

Ens llevem a les 6 del matí (ja fa estona que és de dia, i a la nit ens vam posar al llit potser cap a les 20h), esmorzem al restaurant de l'hotel el que serà el desdejuni turístic estàndard malgaix (pa, melmelada, alguna peça de fruita i cafè o té) i ens ve a buscar el conductor amb el que serà el nostre guia (assumim que ens haurem d'anar acostumant a aquestes petites colades en el tema guies o restaurants ... de totes maneres en alguna ocasió que no ens va semblar bé alguna cosa, no va tenir problema en canviar-ho).

Tirem cap al parc de Ranomafana (25.000 Ar cadascú l'entrada, això és valid per a tots els parcs), i ens disposem a fer una ruta de vora 3 hores (35.000 Ar) que comencem a les 8 del matí. La ruta transcorre per una selva humida secundària ben tancada, amb camins ben delimitats, per on anem buscant lèmurs mentre el guia ens fa explicacions sobre les diferents plantes medicinals, i sobre com explotaven la selva els habitants de la zona. Entre altres bestioles, trobem aranyes, algun cranc en els petits afluents que van a parar al riu principal, i un curiós camaleó amb forma de fulla, que semblava que anés a trencar-se en qualsevol moment.

Tots baix

Pel que fa als lèmurs, podem observar de ben a la vora uns lèmurs del bambú, endrapant com si fos mantega una branca de... bambú, és clar..

Passem també per un mirador on podem veure més aranyes i una vista privilegiada de la selva, on tenim també la nostra primera presa de contacte amb els graciosos llangardaixos verds diürns de Madagascar, amb els que viurem diferents anècdotes al llarg del viatge.

Acabem la ruta, i continuem viatge, no sense abans parar a la carretera per veure des d'un mirador un bonic salt d'aigua. El parc ens ha agradat per lo tancada que era la selva i perquè hi hem trobat el nostre primer lèmur, però ja havíem estat altres vegades en selves humides i no ens sembla res massa diferent a nivell paisatgístic o d'animals (pensàvem que trobaríem més coses).

Continuem baixant cap al sud i ens desviem de la RN-7 per anar cap a la plantació de té Sahambavy , l'única de Madagascar, per fer-hi una visita. El camí està en força mal estat i en alguns trams transcorre a la vora de la única via de tren de passatgers del país. Trobem també un petit pont que ha caigut i que ha estat refet amb fustes, no deixa de sorprendre'ns com carai passen els camions per aquell continu de clots sense asfaltar.

Finalment arribem a l'hotel Le Lac, una mica abans de la plantació, on parem a dinar (29.000 Ar), al seu flamant jardí al costat d'un bonic llac. Un cop tips com a garrins (veureu que als turistes ens posen molt de menjar, res a veure amb el que mengen ells ... després ho comentarem), anem cap a la plantació ... que està tancada !!!. Resulta que és diumenge i no obren ... ni nosaltres ni el xòfer no hi havíem caigut, quina badada ... intentem que el vigilant de la porta ens deixi entrar per fer ni que sigui alguna foto de la plantació (des de l'entrada no es veu gaire cosa), però ens comenta que no pot, que el podrien despatxar, així que tampoc insistim massa.

Desfem el camí i seguim cap a Fianarantsoa, embadalits un cop més amb les vistes dels camps, on arribem cap a les 4 de la tarda. Pugem fins a un mirador des d'on es té una vista molt bona de tota la ciutat, i més tard ens en anem a fer un tomb pel casc antic.

Diversos nois ens fan de comparsa un altre cop mentre tombem pel casc antic, que a nivell arquitectònic és força curiós, i comparat amb el que veurem posteriorment en altres ciutats, prou sencer i ben indicat. A més, per l'hora que és, hi ha una llum molt maca i tot es veu molt ataronjat, una altra de les coses màgiques d'aquest país... Ens cansem aviat del tomb per la insistència de la mainada, a qui en aquesta ocasió comprem unes llibretes en una botigueta. El problema es que si fas això, encara en venen més, i tampoc ens sembla massa correcte que els xiquets s'acostumin a demanar (veureu comentaris al respecte a totes les guies sobre com aprofitar millor si voleu fer alguna donació) així que decidim que a partir d'aquest moment farem el cor fort i mirarem de no fer-los cas.

Agafem de nou el cotxe, i passem cap a l'hotel Zomatel, on agafem una habitació prou gran i correcta en la part vella (i ha un nou bloc, amb les habitacions més cares), que ens costa 60.000 Ar (es pot pagar amb tarja de crèdit). Anem a fer un altre tomb per la vora de l'hotel, on hi ha un mercat. És diumenge, així que hi ha força parades tancades, però podem veure com són les carnisseries malgaixes (i com de finolis som amb la salubritat aquí), parades de roba (molta de segona mà, intuïm que d'aquesta que nosaltres posem en els contenidors per a roba usada) i paradetes de menjar que realment té bona pinta, tot i que de moment decidim no temptar a la sort.

Ja és última hora del dia i es respira un ambient molt tranquil, amb els locals menjant en les parades o fent partidetes de cartes asseguts en qualsevol lloc... Tornem a l'hotel i ens connectem de franc a internet des de la recepció, on tenen un parell d'ordinadors per als clients, i després de descansar una mica baixem a sopar al restaurant, on un entregat pianista toca tot tipus de cançons davant d'uns comensals bastant indiferents. Nosaltres gaudim bastant de la música i de la seva simpatia mentre sopem força bé (38.000 Ar) bevent un vi malgaix de la zona, que la veritat es que no és massa bo. Potser és que nosaltres estem molt ben acostumats al nostre Priorat...

Sortim a les 8 de l'hotel ja esmorzats per deixar Fianar, seguint cap al Sud. Anem fent les habituals paradetes per a fotos al camí, on ens creuem nombrosos pastors guiant els seus zebús cap al mercat d'Ambavalao, on anirem de tornada.

Cap a les 10 del matí, unes imponents roques ens indiquen que ja som a la reserva d'Anja, un petit parc gestionat per la comunitat local, on realment val la pena aturar-se. L'entrada és més barata que als parcs naturals (14.000 Ar els dos), i fem la ruta curta, de vora 2 hores (24.000 Ar), on podem veure de ben aprop lèmurs de cua anellada que acaben de criar fa poques setmanes, amb les seves cries que comencen a fer petites incursions en el terreny, però sempre aprop de les mares. Sembla que els hem agafat a l'hora de la migdiada, ja que varis estan tranquil·lament dormint a les branques d'un arbre o sobre les roques.

La ruta continua vorejant un massís de roca, per després començar a grimpar-hi, oferint-nos al cap d'uns minuts unes magnífiques vistes de la plana de baix i de l'altre massís que tenim davant. Ens seguim endinsant en el massís, baixant per una corda i tot, per veure algunes coves, on també hi ha tombes Betsileo (recordeu que a Madagascar no s'ha de senyalar mai una tomba amb el dit!), l'ètnia de la zona. Pel camí trobem també alguns llangardaixos que ens observen amb curiositat, i gent de la zona netejant la roba en un petit rierol. Tot plegat una ruta de 2 hores força agradable, tot i la forta calor, i amb uns guies (gent de la comunitat) molt agradables i que ens expliquen molts detalls.

Lémur fent la migdiada

Estem molt contents de la visita. Continuem cap al sud, veient pel camí muntanyes de formes curioses, com una amb forma d'aleta de tauró o el conegut ovni o barret, realment imponent...

Ens aturem a fer gasolina i a dinar a Ihosy. Fins aquest dia, el conductor ens portava a dinar a restaurants i ell venia a buscar-nos al cap d'una estona. Com que a nosaltres perdre tanta estona dinant, dinar tant (si no sou mooolt menjadors, oblideu demanar més d'un plat als restaurants del sud del país: amb un anireu més que sobrats) i tant car no ens interessava, li demanem que ens porti a dinar amb ell, que va al que ells diuen Hotely, restaurants d'anar per casa per a malgaixos, on la dieta bàsica és un plat d'arròs bullit, amb un caldo de plantes per remullar-lo (crec que era a base de mandioca), un petit plat d'acompanyament (pollastre, zebú o porc amb salsa casi sempre) i per beure, una mena d'infusió feta amb la mateixa aigua de l'arròs (és calenta) que tastem però que canviem per aigua fresqueta. Ens sembla bo, bonic (pots estar amb la gent del país compartint local) i barat (dinem els 3 per 8.000 Ar), així que a partir d'aquest dia ja passem dels restaurants, que deixem per a la nit...

Continuem cap a Ranohira, el punt d'accés al parc d'Isalo, on arribem a les 17:00. Déu n'hi do la pallissa de cotxe que ens hem fotut avui...! Agafem habitació a l'edifici econòmic de l'hotel Orchidée de l'Isalo per 36.000 Ar (una altra demanda que li hem fet al conductor és que intenti portar-nos a llocs no més cars de 40.000 Ar) que està bastant bé, i sortim a aprofitar els minuts de sol que queden visitant el poble.

Com a Ihosy, aquí la mainada és força més tranquil·la i es limiten a mirar-nos amb curiositat quan sortim del poble per un dels carrers de la vora de l'hotel i a saludar-nos. Observem com el sol es pon darrere el massís d'Isalo i tornem cap al poble a continuar el tomb i després, sopar al Zebú Grillé (20.000 Ar), el restaurant de l'hotel, on mengem l'especialitat del lloc mentre ens bevem una ampolla de panaché (és com es diu en francès el xampú/cervesa amb llimona) THB (Three Horses Beer, la cervesa nacional) a la terrasseta, fa una nit molt agradable.

Com ve sent costum, ens llevem aviat per a poder començar a primera hora la nostra visita al parc d'Isalo. A les 8 ja estem a l'oficina del parc mirant com ho podem fer per treure el màxim profit de la nostra breu visita. Com després de la visita hem decidit tirar fins a Ambalavao (hi ha un bon tros), no ens queda més remei que fer una ruta curta, tot just un tastet.

En 3 hores, pugem a l'interior de la serralada per descobrir una gran vall, que tot i que ha estat cremada en l'incendi de fa 2 setmanes es veu impressionant des del punt de guaita on ens porten. La vista és realment increïble, i des de la roca on som, tenim una panoràmica de 360º que ja paga la pena la pujada. Mentre anem cap a la piscina natural, el guia ens mostra alguns insectes pal (encara no ens expliquem com els va trobar), saltamartins de colors cridaners, i diversos tipus de plantes, la més curiosa una mena de arbust de la família dels baobabs que tenim la sort de veure en flor.

Bolets malgaixos

I una mica de sobte, enmig de tot aquell socarral, un petit rierol ... i la piscina natural, un petit oasis. Ens hi banyem, i tot i que ja hi ha més gent, gaudim una estona de la fresca i el relax de lloc, per després tornar ja cap al punt de sortida. Lamentem no haver-nos quedat una nit més a Isalo per poder haver fet alguna de les altres excursions que hi havia, però hem de seguir...

Abans de seguir de tornada cap a Ambalavao, anem a dir adéu a la Reina d'Isalo, una curiosa roca que quan vens per la carretera sembla això mateix, una reina asseguda al seu tron. Presentats els nostres respectes, donem per finalitzat el nostre descens cap al sud i girem cua.

Quatre hores i mitja després arribem a Ambalavao, on ens en anem a buscar habitació a l'hotel Aux Bouganvillées. Ens donen una habitació una mica justeta, tot i que per 30.000 Ar.

L'hotel és força agradable, i allà mateix hi ha la fàbrica de paper Antaimoro, que posen en marxa per a que poguem veure com va tot el procés. Lo de posar en marxa que no es que sigui cosa d'engegar maquinària, sinó que en veure'ns venir, les noies que hi treballen, deixen la tertúlia i es posen a fer feina. És una cosa molt turística, però està curiós veure tot el procés i com posen les floretes al paper. Allà mateix també hi fan teixits de seda, també us ho ensenyaran.

Feta la preceptiva visita a la fàbrica, aprofitem l'horeta de llum que queda per anar a visitar Ambalavao. No us perdeu aquest passeig, el poble és molt tranquil i la gent molt amable, vam coincidir també amb els nens que sortien de l'escola i l'atmosfera era encisadora. Tot i que el poble no té gaire cosa a veure (hi ha una església bastant gran i algun edifici curiós) es gaudeix veient la gent amunt i avall, els mercadets i les botigues de menjar, amb els seus aparadors fets de llunes de cotxe, les jacarandes (que estaven en flor) i el vermell del terra. Crec que és el poble que més ens va agradar.

Amb el fosc, tornem a l'hotel a fer la nostra THB de rigor. A la terrassa del bar ens trobem amb els primers catalans amb que coincidim en el viatge, que s'asseuen amb nosaltres a fer petar la xerrada, sopar i fer la darrera.

Comença el primer de 2 dies de pallissa extrema de cotxe. Per començar el dia amb bon ànim, anem al mercat de zebús d'Ambalavao, el segon més gran del país després del de Tana, i que és on anaven bona part dels zebús que hem trobat els darrers dies a la carretera. El lloc està en una mena d'esplanada que fa una mica de pujada, amb un reixat fet de fustes amb tot de petits llocs de menjar en una de les vores. Dins del reixat, compradors i pastors negocien el preu de la mercaderia, mentre altres esperen el seu torn, o descansen a la vora d'un terraplè amb unes bones vistes, asseguts a terra al costat dels seus animals. No hi ha res d'especial, però si esteu a la ciutat en dia de mercat val la pena passar-s'hi a veure-ho.

Descans

Sortim del mercat, i passem la resta de dia a la carretera, fent de tant en quant alguna parada per veure els camps d'arròs, com la gent fa maons en els que encara no estan plantats, o en un petit poblat al costat de la carretera on treballen el vímet. Ens ensenyen tot el procés, des que treuen els fils de vímet de la planta fins que en fan el que sigui, barrets, posagots, bossetes pel mòbil, i tot el que pugueu imaginar.

Arribem a Antsirabe a les 17h i anem a deixar les motxilles a l'hotel Hasina, senzillet però confortable, que ens costa 29.000 Ar.

Encara tenim una estona per anar a tombar una mica per la ciutat i veure l'edifici de l'estació, la grande avenue i l'hotel des Thermes (el jardí). Sense ser espectacular, val la pena donar-se un tomb. Fins i tot, si voleu, podeu agafar un pousse-pousse, ofertes no us en faltaran. La ciutat és força tranquil·la i el xòfer ens anima a anar a sopar a un restaurant/bar/ciber/cabaret que ens agrada molt. Es diu Razafimamonjy i hi sopem molt bé d'una extensa carta, per 25.000 Ar mentre uns joves malgaixos toquen blues. El bar queda a uns 500 m. de l'hotel (que per cert no té restaurant), i realment val la pena.

De tornada a l'hotel trobem els carrers amb molt poca llum, i en algun moment passem una mica de por, però la veritat es que en cap moment ens molesta ningú.

Aquest és el dia que se'ns fa més pesat del viatge, si mireu el mapa sabreu perquè, molts quilòmetres i poca cosa a veure (o almenys on poder parar sense arribar a la nit a destinació). Abans de les 8, enfilem cap a Antananarivo, que deixem a un costat per anar a trobar la RN-2, direcció a la costa.

Es nota molt quan ens anem dirigint cap al mar, perquè canvia totalment el paisatge. Dels grans socarrals i camps d'arròs, passem a una carretera que transcorre entre muntanyes plenes d'una vegetació força exuberant, on hi predominen els arbres del viatger, símbol nacional de Madagascar. És veuen pocs incendis (en la carretera cap al sud en vam veure molts!!) i menys camps d'arròs, i les casetes dels poblats passen a ser de fusta en contes de les de maó recobertes de fang i amb sostre vegetal que trobàvem al sud. En només unes hores sembla que hem passat de l'Àfrica de la sabana al tròpic!.

Arribem a Andasibe prou aviat, són les 14:30, i ja estem a l'hotel Feon'ny Ala, dirigit per una família xinesa, on ens donen un bungalou preciós amb vistes al parc d'Andasibe, per 38.000 Ar, llàstima que només hi estem una nit, perquè al porxo del bungalou t'hi podries passar hores llegint o fent una cervesa, la tranquil·litat era absoluta.

Fusta vella

Després de relaxar-nos una mica, anem a veure el poble d'Andasibe, que sembla sortit d'una peli de l'oest, amb el seu carrer principal ple de casetes de fusta bastant decrepites, i amb un bonic pontet sobre el rierol, on amb molta sort podeu veure passar un tren (de mercaderies) per un altre que hi ha una mica més endavant.

De tornada a l'hotel, parem a Mitsinjo, una petita reserva forestal al costat de la reserva especial Indri-indri (que veurem a l'endemà) on reservem per fer un tour nocturn (24.000 Ar). Al parc gran també el fan, però en principi els tours nocturns no hi poden entrar a la nit, així que fan la visita per la zona que queda al costat de la carretera (tot i que sembla ser que se salten la norma), mentre que en aquest altre parc hi pots entrar.

Tornem a l'hotel, i a les 6, amb el vespre ja a sobre, anem cap a Mitsinjo de nou, a fer el tour nocturn, que la veritat no ens entusiasma massa. Potser és que aquell dia estàvem de mala sort, ja que dins el parc només veiem el reflex dels ulls (com als gats) d'algun lèmur en la llunyania, un parell de camaleons verds petitets i alguna granota. Per sort, quan tornàvem cap al cotxe, i tot just a la porta del parc Indri-indri trobem un camaleó elefant molt maco que ens salva la papereta...

Tornem a l'hotel, sopem, i al llit, que demà ens toca matinar un altre cop!

Avui l'horari matiner dels indri-indri, ens marca l'hora de llevar-nos, i es que es posen a fer el seu peculiar udol de bon matí, així que a les 6 ja comencem un tour de 4 hores (85.000 Ar, incloses les entrades).

El parc d'Andasibe és una selva secundària humida, i la ruta transcorre primerament en una part força costeruda, que a més anem pujant i baixant a la recerca del indri-indri. Fins i tot passem pel tros de bosc que queda just davant de l'hotel on estàvem!. Quedem contentíssims de la nostra visita al parc, hem vist diferents tipus de lèmurs, sifakes de diadema, alguns ocells molt macos, camaleons pantera, i com no, els indri-indri. La sensació de sentir-los cridar sols enmig del bosc (el guia havia anat a buscar-los) encara ens posa la pell de gallina ara, no us salteu aquesta visita.

Acabada la visita, esmorzem alguna cosa i sortim cap a Tamatave. Parem a dinar en un dels poblats que trobem pel camí, on mengem un Romazava (el plat típic per exel·lència del país) molt bo (10.000 Ar els 3), amb uns mini-plàtans de postres que estan boníssims. El lloc és un poble on s'aturen molts camioners, ja que la RN-2 és el principal nexe d'unió de la capital amb Tamatave, el seu principal port.

La carretera, però, no deixa en cap moment de ser tan ampla com una comarcal nostra, i està molt i molt plena de sots i de camions amunt i avall, cosa que fa que avancem més lentament, tot i la amabilitat general dels camioners, que en tot moment intenten facilitar-nos els avançaments.

Es nota que estem vorejant la costa, veiem en alguns llocs arena blanca al costat de la carretera, i tot i que no veiem el mar, sospitem que no queda gaire lluny, l'ambient sembla força diferent. Passem també per l'impressionant canal de Pangalanes que voreja bona part de la costa oriental de Madagascar, on la gent hi fa vida, netejant la roba, banyant-s'hi, o portant coses amunt i avall.

En bici

Arribem a Tamatave cap a les 15:30, però hi fem uns quants tombs buscant hotel, ja que en els que teníem marcats no queden places lliures. El poble, per ser un dels destins turístics de referència pels malgaixos, està bastant deixadot, i els carrers són en molts casos successions de clots sense asfaltar, però es veu un lloc tranquil, i tornem a estar a la vora del mar.

Finalment ens quedem a l'hotel Generation, on paguem 67.000 Ar. És bastant justet, la veritat, i més si tenim en conta la qualitat/preu. De totes formes hem de dir-vos que a partir d'aquí es nota que estem en zones més turístiques, perquè tot en general puja de preu.

Anem amb el cotxe a un banc per a canviar diners, i a reservar lloc per al viatge de demà cap a Sainte Marie. Per internet havíem vist dos llocs on feien el transfer (unes 3 hores de bus + 1 hora de vaixell ): Cap Sainte Marie i Sainte Marie Tours. Tot i que la segona era una mica més barata, ens va donar més confiança la primera en veure-les per internet, així que vam anar allà (200.000 Ar).

Després de fer el trajecte, us hem de dir que els vehicles de les dues empreses van anar bona part del trajecte junts, (el de SM Tours semblava més còmode), fins que en un moment ens va deixar enrere. Quan vam arribar a l'embarcador de Soanierana-Ivongo ells ja estaven a punt de sortir, i calculem que almenys ens van treure una hora d'avantatge en total, així que vosaltres mateixos, nosaltres si ho arribem a saber ho fem amb els altres...

Després de reservar el transfer, tornem a l'hotel i ens acomiadem d'en Serge, el nostre xòfer, amb qui convenim que ens vingui a buscar a l'aeroport el dia que estarem a Antananarivo, i ens en anem a fer un tomb.

Passem per la platja de Tamatave (crec recordar que no aconsellaven banyar-s'hi), i al costat hi estan muntant un munt de paradetes de menjar, amb petites taules. Sembla que ho fan cada setmana i és on surten els locals a fer la seva festa. Com s'està fent fosc, optem per anar tirant cap a l'hotel i parar a fer un beure a un bar/pizzeria que hi queda a prop i que fa bastant bona pinta, tot i que al final optem per sopar al mateix hotel (23.500 Ar), ja que estàvem una mica cansats (mala opció, el restaurant és bastant tristot i sense gens d'encant). Ens en anem a dormir, demà toca matinada de nou.

NOTA: A partir d'aquí deixem d'anotar els preus de les coses. Us posem els que recordem o tenim perquè vam reservar prèviament.

A les 5:30 del matí, el minibus de Cap Sainte Marie ens passa a buscar per l'hotel per dur-nos de moment cap a l'oficina de l'empresa, des d'on després d'uns tràmits i carregar les maletes sortim en direcció a l'illa.

Hora de sopar a Sainte Marie

Després de més de 3 hores, arribem al petit poble de Soanierana-Ivongo, on hem de mostrar el passaport tres vegades (a l'oficina de l'empresa, la comissaria i a un agent que hi ha escarxofat a la terrassa d'un bar, a la vora de l'embarcador) per a poder embarcar finalment al vaixell, que surt cap a les 10:30.

Creiem recordar que el trajecte en vaixell és d'aproximadament 1h 30', quan ens plantem finalment a Ambodifotatra, la principal població de l'illa, on intentem anar a l'oficina de turisme, que en aquesta hora està tancada (eren les 12:00).

Agafem un taxi que ens porta fins a l'hotel Le Libertalia, on havíem reservat 2 nits (per la tercera no tenien lliure), per 79.000 Ar cada nit. L'hotel està perfecte, tant els bungalous, com el bar/restaurant, per no parlar ja del mollet que porta fins a una roca on ens hi passem el que queda de dia i el següent. És nota que la zona és més turística perquè els preus són sensiblement més cars, sobretot al restaurant, però aquest hotel és el millor en que hem estat al país, molt recomanable.

Aquest dia anem a sopar a un altre hotel que està a uns 300 metres direcció sud del Libertalia, perquè havíem vist que feien pizzes, al sortir al carrer ens trobem amb la gran sorpresa que està tot ple de cuques de llum, quedem bocabadats amb l'espectacle...

Posta de sol a Sainte Marie

Ens aixequem, esmorzem a l'hotel (13.500 Ar) i ens en anem a la platja.

A migdia baixem al poble a peu per anar al cibercafè. Ens pensem llogar una moto per anar a veure un salt d'aigua i fer un tomb per la part més al nord, però ens fa mandra i creiem que se'ns ha fet un pèl tard, així que tornem cap a la platja de l'hotel. Ens convenia un dia de descans després de tants dies de tute.

Per cert, no us perdeu la posta de sol a Sainte Marie, no hi ha paraules...

Comencem el dia amb un petit drama, perquè hem de canviar d'hotel, teníem l'esperança que hi hagués alguna anulació o cosa per l'estil, però no. Del mateix hotel ens truquen a alguns altres de la vora, però està tot ple, així que agafem un taxi i anem tirant avall a la recerca d'un lloc on dormir.

Després de tombar una estona, i una mica desesperats perquè se'ns fa tard i volem anar cap a l'illa Aux Nattes, ens quedem en uns bungalous que queden al costat de muntanya de la carretera. Com que anirem només a dormir ja ens sembla bé, doncs al dia següent marxem molt aviat. El lloc és diu Hôtel Sahasely i ens donen un bungalou familiar que costa 50.000 Ar.

Comencem a caminar direcció Aux Nattes amb l'esperança que passi algun taxi brousse, però no tenim sort. Al final un amable malgaix ens porta fins a l'embarcador a canvi d'uns Ariary. L'embarcador és en realitat un bocí de platja amb tot de piragües per passar els 200 metres que porten fins a l'illa, quedem amb el barquer en una hora de recollida.

Platja d'Aux Nattes

Pel que fa a l'illa Aux Nattes, poca cosa a dir. És el paradís!! Nosaltres volíem passar la darrera nit en aquesta illa, però com l'avió ens marxava molt aviat dubtàvem que hi haguessin barquers per passar cap a l'aeroport, que està a 100 metres, ens en vam penedir!!.

Passem el dia en aquelles platges idíl·liques on, a més, hi estem pràcticament sols, de tant en tant passa algun venedor i una barca de pescadors, però la tranquil·litat és absoluta. A la tarda, tornem als bungalous i quedem ja amb el taxista per a que ens vingui a recollir al dia següent per anar a l'aeroport.

El lloc té una mena de recorregut per la muntanya del costat, amb diferents arbres de la zona etiquetats, un petit salt d'aigua (que està sec en aquell moment), i un petit mirador, des d'on veiem la posta de sol. Quan comença a ploure baixem corrinyant com podem i comença el nostre petit drama...

Els bungalous estan a la vora d'un arrossar i, a banda dels mosquits ja habituals, ens trobem a l'habitació un senyor grill. Després d'aconseguir exterminar-lo (em sap greu, però tots dos som una mica porucs amb això dels bitxos), ens en anem cap a la dutxa ... i està embussada!!. Després que una noia de l'hotel estigui mitja hora intentant arreglar-la, els amos ens diuen que anem a un altre bungalou a dutxar-nos, i en veure'l caiem en que ens han posat en un bungalou familiar (el més car) sent dos, aprofitant que no havíem entès bé el que deien i que havíem dit ok al primer que ens van ensenyar. Bé, culpa nostra potser... tornem, i un munt de formigues estan devorant el nostre difunt grill, a qui ha vingut a fer companyia un altre!. Noves corredisses i assassinat de grill.

Anem a sopar al restaurant (35.000 Ar), on estem sols, però som molt ben atesos (els amos són realment amables, però la jugada del bungalou familiar i allò de la dutxa ens té enfadats). Encara està plovent i un dels treballadors del camp d'arròs ens ensenya una boa que estava dins del sembrat, deu n'hi do!.

Finalment ens en anem a dormir, enmig d'una serenata de granotes que ens té en vetlla mitja nit, mare de Déu, on ens hem posat!!.

De bon matí ens llevem mirant de no trepitjar cap invertebrat i, sota la pluja, marxem cap a l'aeroport, on un cop entregades les motxilles esmorzem una mica.

A les 6:50 marxem cap a la capital, Antananarivo, on arribem abans de les 9. La nostra idea inicial era agafar un bus que en teoria feia el trajecte fins a la ciutat, passant pels principals hotels, però en l'altre guia de país que vam veure i en les guies escrites, no quedava clar que aquest servei existís realment (pel que sembla, de vegades hi és i de vegades no). Cal dir que quan nosaltres hi vam anar, ja havíem quedat amb el xòfer de la primera setmana, que ens va fer preu de taxi (30.000 Ar), però el servei de bus existia (era de la mateixa gestora de l'aeroport), els vam veure aturats al costat del lloc d'arribades, i més tard en vam veure passar algun per davant del nostre hotel. Pel que hem investigat, el preu era de 10.000 Ar per persona i trajecte.

Ens en anem cap a l'hotel Sakamanga, on passarem la nit per 19 euros en una de les seves habitacions més senzilles, que estan realment bé. L'hotel és un dels més populars de la ciutat, i val força la pena, tant les habitacions (amb wifi gratuït, ja podrien aprendre'n els hotels d'aquí!!), com els restaurants (té un més elegant, un de fast-food, i una sala on fan els esmorzars i al migdia un buffet lliure força recomanable on dinem per 37.000 Ar) com el seu entramat de passadissos i el jardinet, un petit oasi de calma enmig de la bulliciosa Tana. Això si, si hi heu d'anar, reserveu amb temps!.

Després de deixar les coses, tornem al cotxe d'en Serge, que ens porta a veure el Palau de Rova (que encara continua en obres) i els seus voltants, el palau del primer ministre (una mena de museu bastant deixat, i on segur que se us presenten alguns falsos guies), i donem un tomb amb el cotxe pel llac Anosy (amb les seves grans jacarandes en flor), el palau presidencial o l'estació de tren. També passem per un mercat de plantes abans de tornar a l'hotel, on dinem i ens permetem el luxe de fer una migdiada.

A la tarda sortim a fer un volt, amb la intenció d'anar al mercat d'artesania, però ens trobem amb altres turistes que ens comenten que el tanquen en molt poca estona, així que girem cua perquè també es fa fosc. Sopem al restaurant de l'hotel (33.000 Ar) i ens en anem a dormir més...

Avui tenim dia de desplaçaments. Després d'esmorzar, tornem a agafar les motxilles i ens en anem amb en Serge un altre cop cap a l'aeroport d'Ivato, on a les 10:55 agafem una avió cap a Antsiranana.

Hi arribem a les 13:30 després d'una breu escala a Sambava. Agafem un taxi (un dels típics 4L grocs de la zona) i anem cap a la vila, on agafem habitació a l'hotel Jardin Exótique, un lloc una mica kitsch, però correcte, a 5 minuts caminant del carrer principal.

La resta del dia el passem intentant veure com ens ho podem muntar per a les visites dels propers dies, preguntant per les agencies locals, que la veritat és que són molt cares.

Tombant pel carrer Colbert coincidim amb una altra parella catalana i ens expliquen una mica el seu viatge (estan fent el camí que ens queda però a l'inrevés), i ens en anem a fer un suc molt bo en un bar davant de Le Grand Hotel, on coincidim també amb més turistes i fem passar la tarda. Anem a sopar alguna cosa al Mexi'Coco, també a la vora.

No sabem que va ser, però alguna d'aquestes coses ens senta malament, ja que al dia següent estem amb una gastroenteritis que ens durarà uns quants dies :-(

Antsiranana és una ciutat tranquil·la i la rue Colbert té cert encant. Es respira una atmosfera relaxada, i el mora-mora malgaix cobra tot el seu sentit, ajudat per la forta calor (i l'aire) que hi fa. No deixeu de donar-vos un tomb a la tarda i preneu algun beure veient la gent passar, és d'aquells moments que dius... estem de vacances.

Abans de les 8 ja tirem cap al carrer Colbert, on parem un taxi per a que ens porti cap a Ramena, el poblet de pescadors d'on surten les excursions cap al mar maragda. Pel camí, veiem el pa de sucre malgaix i alguns baobabs (encara no n'havíem vist!) prop de la muntanya del francès.

El rei del mar

El mateix taxista truca dissimuladament al seu parent de Ramena, que a l'arribada ja ens espera per a oferir-nos l'excursió cap al mar maragda. Ens hi resistim un moment, mirant a veure si podem trobar alguna altra oferta, però després de regatejar una mica el preu, acceptem l'oferta.

L'excursió és la mateixa independentment de amb qui la feu. Hi ha una sèrie de barques a vela al poble que us portaran a una illeta enmig del bocinet d'aigua maragda protegida per una barrera de corall que és aquest Mer d'Emeraude. Allà us donaran de menjar, en teoria el que surten a pescar en aquell moment, i després d'estar descansant una mica allà us retornaran cap a Ramena, aturant-vos uns minuts (penseu a reclamar-ho a qui us faci l'excursió) a l'entrada de la badia de Diego Suárez per a fer esnòrquel en uns corall impressionants (possiblement els millors que vam veure a Madagascar).

L'excursió en si és una mica rucada, però com en alguns altres llocs d'aquest país, el millor no és el que vas a veure, si no el camí. L'entrada a la badia amb la barca a vela, amb el vent que feia, que quasi semblava que anéssim a tombar, navegar en silenci entre aquell aigua tan verda/blava o veure els canons abandonats de l'entrada de la badia (que per cert es poden anar a visitar a peu) són coses que no s'obliden. Per cert, no arribeu gaire tard a Ramena si voleu fer aquesta excursió, abans de les 10 surten totes les barques, ja que més tard es gira molt vent per tornar i pot ser perillós (donem fe).

Tornem cap a l'hotel i mirem d'acabar de decidir que fer el dia següent. Teníem pensat anar i tornar al parc Montaigne d'Ambre, però ens van comentar el dia anterior que hi havia bastanta sequera, i pels animals que ens comentàvem que podríem veure decidim que no hi anirem, i mirarem d'arribar directament fins a Mahamasina, per anar ja al parc d'Ankarana a l'altre dia.

Posats a demanar, intentarem anar de passada al Tsingy Rouge, que ens van dir que valia molt la pena. Demanem preu a l'hotel, però ens demanen molts diners (200.000 Ar), també ens demana molt el contacte del taxista que ens ha portat a Ramena (ens havia donat una targeta), així que com a darrer intent, ens arribem a l'hotel Belle Vue que, segons la Lonely, també organitza excursions. Després de molt regatejar, aconseguim que ens portin al Tsingy Rouge i després fins a Mahamasina, per 162.500 Ar. Cal dir, que el Tsingy Rouge no queda a la vora de cap poblat ni carretera, així que haureu de llogar algun mitjà de transport si voleu anar-hi. Ens trobem bastant malament de la panxa, però anem a sopar alguna cosa al bar/restaurant Balafomanga, al mateix carrer de l'hotel.

No sortim cap al Tsingy fins a migdia, ja que la cosa està en veure'l amb la llum de la tarda, així que passem el matí entre la farmàcia del poble i el lavabo de l'hotel, mirant de recuperar-nos...

Fantasmes de pedra, Tsingy Rouge

A les 13:00 ens venen a recollir amb un 4x4, i comencem a tirar milles a tota marxa: ens ha tocat un xòfer-guía fittipaldi. La carretera és prou bona fins que entrem cap a la zona del tsingy, que realment és un camí de cabres. Tot i això, es veu que alguns taxistes de Diego s'atreveixen a fer aquesta excursió amb els seus 4L. Nosaltres ens en vam trobar un amb l'eix trencat a mig camí, els turistes ens va dir que havien pogut marxar amb un altre 4x4 que tornava de l'excursió...

El camí de baixada és molt maco, i el Tsingy Rouge és espectacular, aquelles pedres blanquinoses de formes suaus combinades amb el vermell viu de la terra impressiona, a banda, estem totalment sols al lloc (el dropo del xòfer no ens ha acompanyat) i sembla que estiguem a Mart.

Després de tornar cap al cotxe i fer una coca-cola (entrava amb l'excursió!) amb el vigilant del tsingy i el xòfer (que també és molt llépol) sortim pitant cap a Mahamasina. Ens hem encantat una mica al Tsingy i hi arribem quan ja és negra nit.

El xòfer ens porta a Chez Aurelien (tel. 032-02-7786-00), uns molt bàsics bungalous a la vora mateix del parc (10.000 Ar). El lavabo i la dutxa són compartits i manuals (hi ha un senyor que viu allà a la vora que s'encarrega del manteniment i que hi hagi aigua als lavabos i dutxes), i a banda hi ha una petita colònia de simpàtiques granotes vivint a la cisterna del lavabo de senyors. La llum és a motor, i crec recordar que es tancava a les 22:00 (més que suficient).

Tot i això l'Aurelien és un tipus molt simpàtic, i tampoc estàvem per anar buscant masses coses en aquella hora de la nit. Parlem una mica amb l'Aurelien, que és també guia del parc i ja convenim una mica quina ruta farem al dia següent. També li expliquem que a l'altre dia volem tirar ben aviat cap a Nosy Be i li demanem que ens reservi lloc en un taxi brousse que hi va directe des de Diego. Cal pagar el trajecte com si vinguéssim des d'allà, però l'avantatge es que sabem a quina hora passa, i que hi tenim plaça assegurada. Comparat amb el que hem pagat per venir fins a Mahamasina aquest mateix dia, és calderilla...

Sopem una mica (ens miren amb cara de circumstàncies quan només demanem arròs, i hem d'explicar a la cuinera que és perquè ens trobem malament), i passem cap a dormir.

Explorant el parc d'Ankarana

Avui aprofitem que tenim temps i ens fem una conjunció de diverses rutes del parc d'Ankarana, que ens portaran 8 hores. A més, ens toca un guia molt competent, que el dia abans ha estat ni més ni menys que amb la dona del president del país i un grup de nens que l'acompanyaven.

Veiem diferents zones de Tsingy, la llera d'un riu on hi ha una gran cavitat, i la impressionant cova dels rat penats. Pel camí, trobem fins a 4 classes diferents de lèmurs, camaleons, aranyes i escorpins, rat-penats de diferents espècies, ocells, i durant el dinar tenim com a companyia una mangosta amb la cua anellada la mar de xafardera (a l'hotel us faran un pic-nic per a dos per 10.000 Ar si ho voleu).

El parc és espectacular, del millor que hem visitat, i els paisatges molt peculiars, per no parlar de l'experiència de caminar per una cova envoltats per tot arreu de rats penats. Quedem molt contents de la jornada.

Tornem cap a can Aurelien, on descansem una estona i ja provem de sopar alguna cosa més (20.000 Ar).

La jornada comença avui molt aviat, perquè el taxi brousse passa a primera hora del matí. Paguem l'estada i tot plegat, i tirem cap a Ankify a agafar el vaixell cap a Nosy Be.

Un cop més, el nostre xòfer (en quan baixen un parell de persones en una parada ens passa als seients de davant), un conductor de Fórmula 1 en potència, ens demana si vol que ens busqui plaça en el vaixell cap a Hell-ville. Li diem que d'acord, i no ens en penedim, perquè en arribar a Ankify i baixar de la furgoneta, ens comencen a estirar la motxilla i atabalar amb tiquets, dient-nos que el vaixell marxa ja mateix i que els hem de comprar ràpidament. Tot i que tenim el tíquet, ens demanen algo més de diners perquè literalment ens han tret la motxilla de l'esquena i ens l'han pres cap al vaixell, allò era una bogeria!.

Es recomana fer aquest trajecte al matí, perquè a partir de migdia la mar es pica degut al vent. La veritat es que les llanxes corren que se les pelen, nosaltres enganxem prou bona mar, però no vull imaginar que serien els bots que féiem amb mala mar..

Arribem al moll d'Hell-Ville i torna a haver-hi la munió de gent oferint-nos taxis cap a la vila (està a 5-10 minuts a peu). Nosaltres comentem que anem a Nosy Komba, i immediatament tenim a 2 o 3 persones que ens ofereixen la forma d'anar-hi, tot i que primer volem anar al poble a connectarnos a internet per mirar unes coses.

Pugem a peu, anem a buscar canvi a un dels bancs del poble, i al Nandipo, un bar/restaurant que curiosament està ple de fotos de la guerra civil espanyola (l'amo és un noi de Barcelona). Fem una cola per passar la calor mentre ens connectem, demanem les tarifes aproximades del trasllat cap a Nosy Komba, per veure que no ens enredin, i tornem cap al moll.

Passant la tarda

El noi que ens havia dit que ens portava deia que aniríem en un vaixell sols, i al final ens apareix de no se on un bot carregat de fustes, mercaderies i gent local, així que li regategem el preu que ens havia fet, i asseguts sobre d'una pila de fustes fem el breu trasllat cap a l'altra illa. Arribem a la platja d'Ampagorinana, ja a l'illa de Nosy Komba, i de seguida se'ns enganxa un altre local, que diu que ens ensenyarà els hotels. Intentem que ens deixi en pau, però no hi ha manera, així que comencem a fer un tomb amb ell pel poble buscant un lloc on dormir.

Després de passar per un parell de llocs, ens quedem als bungalous Floralies. Havíem intentat reservar-hi per internet però ens deien que estava ple, quan en realitat només hi havia una altra família, la veritat és que la senyora no sembla tenir massa ganes de treballar. És el lloc més car del poble (50 euros la nit el bungalou doble amb esmorzar), però la veritat és que el bungalou estava molt bé, i la zona era tranquil·la, fora del poble. Una mica el que buscàvem.

I aquí la senyora de l'hotel ens fa una jugada fosca. El dia següent volíem anar a fer l'excursió a Nosy Tanikely. L'home que ens ha acompanyat, ens ofereix de fer l'excursió, però no ens en fiem, així que li preguntem a la dona de l'hotel, que ens diu que ella ja la té completa, i que no hi ha problema en que la reservem amb aquell home, que el coneix. Nosaltres ens fiem i li donem una paga i senyal de 20.000 Ar (ell ens la volia fer pagar tota).

Com podeu imaginar, al dia següent no se'ns va presentar, i ens vam quedar amb un pam de nas a la platja esperant. La dona, veient el que havia passat, va tenir la decència de encabir-nos en la seva excursió (80.000 Ar), però el disgust amb aquell personatge i amb ella ja no ens el treu ningú. Així doncs, aneu amb compte amb els moscots que vinguin a oferir-vos coses, això no és el sud del país...

Deixem les coses al bungalou i anem a menjar alguna cosa. L'última casa del tombant del poble, si veniu des dels bungalous, és una d'obra, pintada de blanc, i que és quasi tota ella terrassa coberta. Allà s'hi menja molt bé i bé de preu. Hi vam anar dos dies i vam quedar encantats!.

Després de dinar, fem un petit tomb pel poble, on hi ha un munt de botigues d'artesania, mantells i altres coses. No ho hem comentat, però a l'illa no hi ha carreteres, ni cotxes ni electricitat. L'electricitat a l'hotel és a motor i només durant unes hores al dia. Al poble també podeu veure com fan les figures de fusta, i pujar fins al capdemunt de l'illa en una mena de circuit que hi ha, on podeu veure lèmurs i altres animals. Nosaltres no ens trobàvem massa fins i no ho vam fer. Anem al bungalou a passar tranquil·lament la tarda a la platja. Sopem al mateix hotel.

Blau

[Veure el dia anterior per la trifulca de l'excursió a Nosy Tanikely]

Sortim del mateix hotel amb la seva motora i l'altre família que hi ha, cap a Nosy Tanikely, una petita illa que no us podeu perdre.

L'illa és reserva marina i cal pagar una petita taxa per estar-hi (potser us entra en el preu de l'excur- sió), a canvi, hi ha una impressionant platja d'arena blanca, amb coralls a quatre passes de la vora.

També podeu pujar fins al capdemunt de l'illa per un camí senyalitzat, on hi trobareu un petit centre d'interpretació i un vell far, des d'on hi ha una vista increïble. Al costat mateix del far hi ha una petita colònia de rat-penats gegants, que podreu veure dormir penjats en els arbres.

En marxar, fem una capbussada en una zona de coralls una mica més endins, ja des de la llanxa, on tenim l'esperança de veure alguna tortuga. Per desgràcia no tenim sort, però si que veiem algunes llagostes i molts peixos...

Tornem a Ampagorinana i després de dinar fem un altre tomb pel poble, on comprem algun record abans de tornar cap a l'hotel a veure passar el temps des d'una hamaca.

Panoràmica de 360º de la platja d'Andilana

Ja en un ritme totalment de relax, ens aixequem i esmorzem, i apurem fins a les 12 per marxar cap al nostre darrer destí.

Al matí, havia passat un home per la platja que ens preguntava si havíem d'anar a l'illa gran, però en dir-li el preu que volíem pagar (el que ens havia costat venir), ens va dir que no i va marxar.

Al cap d'una estona va tornar i va dir que d'acord, però que si marxàvem en aquell moment, així que vam recollir tot i vam embarcar a la barca d'un altre hotel que anava a buscar subministraments.

A Hell-ville ens aturem un altre cop al Nandipo, i després prenem un taxi cap a l'hotel Le Belvedere, a Andilana, on segons diuen hi ha la millor platja de Nosy Be.

L'hotel està al capdemunt d'un petit cingle, al costat de la platja d'Andilana, on s'hi pot baixar per una escala. El preu de les habitacions era de 50 euros/nit, amb l'esmorzar, però pagant en Ariary sortia més barat, perquè feien el canvi a una conversió més baixa.

Vam triar aquest lloc per als darrers dos dies perquè a la Lonely estava al capdemunt de la llista de recomanacions de tot el país, però la veritat és que no sabem molt bé perquè.

L'hotel està força bé i la platja també, però s'hi estava més bé a Nosy Komba o Sainte Marie. No hi havia res massa especial i quedava bastant apartat dels altres llocs de l'illa.

Pel que fa als restaurants, només teníem l'opció d'anar al de l'hotel, el també popular Chez Lou Lou, que estava a peu de platja, o al d'un altre petit hotel que estava una mica més avall, el Chez Eugénie, on per cert vam menjar un Romazava deliciós!.

La resta del dia el passem a la platja, i ens permetem el luxe de sopar la famosa llagosta del Lou Lou, que ens decepciona una mica...

Tanquem la paradeta

Esmorzem a l'hotel, molt entretinguts amb les sargantanes verdes del país, que fins i tot s'atreveixen a pujar a la taula mentre encara hi som, a llepar una goteta de mel que els havíem deixat a l'abast!.

La resta del dia el passem a la platja.

A la mateixa platja, i a la carretera de darrere, hi ha diverses botiguetes de records, i gent amunt i avall venent-te coses.

Bàsicament hi són perquè la platja del costat és propietat d'un macrohotel d'aquests de tot inclòs, on s'hi pot accedir amb la mar baixa (hi està gran part del dia).

La platja de l'hotel també està molt bé, però si us apropeu molt a les hamaques de seguida tindreu als de seguretat preguntant-vos i intentant que marxeu.

Si ho voleu, a la carretera hi podeu llogar motos, i hi ha un petit lloc d'informació on també us vendran excursions als principals atractius de l'illa.

El nostre avió de tornada surt directe des de l'aeroport de l'illa a la nit, així que tornem a passar el dia a la platja. Al vespre, els propietaris de l'hotel ens deixen dutxar al seu apartament (estava ple l'hotel aquell dia i no hi havia la possibilitat de llogar l'habitació per unes hores més), i anem a fer el nostre darrer sopar a la vora de la mAr

Agafem el servei de transfer cap a l'aeroport que ofereix l'hotel (50.000 Ar) i ens plantem al minúscul aeroport de Fascene, on la cua per al vol arriba al carrer, tot i que encara falta una bona estona. L'aeroport és molt petit i la facturació es fa a mà. Tampoc hi ha oficina de canvi, tot i que com ja ho sabíem hem apurat els nostres Ariary. Embarquem cap a les 22:30h i sortim direcció París, a on arribem a les 7:45 del dia següent.

El nostre trànsit a París és bastant llarg aquest cop, així que tombem per l'aeroport Charles de Gaulle fins a les 13:40, hora en que surt el nostre vol cap a Barcelona, a on arriba a les 15:25. Encara ens queda tornar fins a l'estació de Sants, i després cap a Cambrils, entre unes coses i altres, més de 20 hores de viatge!!.