Informació per a viatjar a Guinea Equatorial

Són les onze i mitja de la nit quan arribem a l'aeroport de Malabo, hora local, els meus peus estan inflats i el meu estat anímic reflexa nerviosisme. Els motors de l'avió s'aturen, puc observar per la finestreta que hi ha un avió d'hèlixs preparat per a enlairar-se, de fons escolto tots els clics dels cinturons de seguretat que s'obren pràcticament al uníson seguint-los un concert de percussió protagonitzat per l'obertura dels compartiments superiors amb la finalitat de poder recollir l'equipatge de mà. S'obre la porta de l'avió, la sortida del mateix és lenta, entre cos i cos no hi ha espai ni per a l'aire, però com una esponja, la cua es va dilatant i quan, per fi, abandonem l'avió, no sentim aquest aire càlid i humit tan característic i del qual ens havien contat tantes llegendes. Baixem de l'avió per un finger i arribem a una terminal que disposa d'aire condicionat.

Al deixar el finger ens demanen el passaport, és la primera comprovació d'identitat i visat en regla. No hi ha hagut cap problema ni cap pregunta. Pausadament baixem les escales que ens duran a la primera aturada important. Control policial o d'immigració. La cua és llarga i avança lentament, els nervis a flor de pell, el passaport i el formulari que hem emplenat en l'avió, en la mà. Al fons es percep molt moviment, arribada de l'equipatge, curiosos, policies, militars... Després d'un cert temps és el nostre torn i quan arribem a la finestreta de la policia, li fem lliurament del passaport i del formulari. Sembla que tot està correcte. Tot seguit ens pregunta en un to sec: «Professió? Allotjament?» Li diem quina és la nostra professió, Lluís li diu que es dirigeix a l'hotel Badia i personalment li dic que estic de trànsit a Bata. Ens retorna el passaport amb el segell d'entrada. És el signe inequívoc que podem entrar en el seu país.

Avancem uns pocs metres, posem la nostra atenció en la cinta de l'equipatge i observem com les nostres motxilles han realitzat el mateix viatge que nosaltres. Deneguem tots els oferiments d'ajuda, perquè no la necessitem i ens dirigim a la policia de duanes situada a escassa distància. Sobre un banc de fusta col·loquem el nostre equipatge que ajudem a obrir (aquesta ajuda compartida allarga la vida de les motxilles o maletes considerablement). El policia registra l'interior a la recerca de no se sap què, però de qualsevol forma el registre no és rigorós. Tanquem la motxilla i abans de sortir per la porta de la terminal escoltem una veu femenina que ens diu: «Control sanitario». Sense dir paraula li lliurem la cartilla internacional de vacunació. Les miren, les observen i ens les retornen sense demanar diners, perfecte!

Com el meu amic Lluís va a quedar-se a Malabo uns dies, busca un taxi que per 3.000 fcfa (Francs CFA) li durà fins a l'hotel. Un servidor, que segueix camí a Bata aquesta mateixa nit perquè l'avió no ha enlairat encara, em dirigeixo ràpidament a l'interior de la terminal amb la intenció d'esbrinar si encara puc comprar el bitllet. Entro, atalaio l'horitzó i veig els taulells de facturació just enfront de l'entrada, al fons. Busco un cartell que posi General Work però no el veig, per la qual cosa em decideixo a preguntar i amablement m'indiquen on he de dirigir-me. Em dirigeixo als taulells situats en la part esquerra. L'arribada als taulells m'espanta perquè no sé distingir si em trobo en un aeroport, en un mercat, en una reunió d'un grup clandestí o davant un grup de refugiats demanant asil. Maletes, caixes, sacs, persones... Tot situat sense ordre ni concert aparent. No es veu a ningú que atengui, o vengui, o reculli l'equipatge. L'error va ser meu, perquè realment sí ho havia. Darrere de la muralla humana es trobaven sis empleats de la companyia abans esmentada.

Descoberts els empleats, vaig haver d'indagar quin de tots ells venia els bitllets per a esbrinar en primer lloc si hi havia places, ja que en Lluís encara m'esperava en el taxi. Era la noia qui els venia. Em dirigeixo cap al taulell on ella està i davant la impossibilitat de fer cua passo per davant de les persones que allí havia per un lateral per a poder parlar-li cara a cara. Li pregunto si puc anar a Bata aquesta mateixa nit. Ella, amb to sec però amable, em diu: «50.000». Tot seguit li faig un senyal a Lluís perquè se'n vagi tranquil i segueixo amb la meva tasca comercial. Li dic que no duc francs i ella em contesta que no és cap problema, que li pagui en euros. Li dono els diners en euros (ho duia preparat) i el passaport i davant meu, comença, amb alentiment, a emplenar les dades personals sobre el bitllet. Una vegada que ha acabat em retorna el passaport, però no em dóna el bitllet. Preocupat, li ho demano, però ella em respon que ja em cridaran, que estigui tranquil. Davant l'aparent caos i la confusió i sense perdre de vista la meva motxilla en cap moment li torno a preguntar, on em cridaran?, m'indica el lloc, que no és més que el taulell de la seva dreta.

Sense saber com em va arribar el torn vaig escoltar el meu nom perquè estava escassament a dos metres de distància. En aquest moment i entre la gent que s'amuntegava sobre el taulell vaig poder posar la motxilla sobre la cinta transportadora. Comproven que no pesi més de 20 Kg. Llavors, ells es queden amb la maleta, a la qual li han posat la cinta que duu la numeració de l'equipatge i jo em quedo amb el bitllet, on també han col·locat el resguard de l'equipatge, i la meva motxilla petita. Qui em lliura el bitllet m'informa que em doni pressa que l'avió està per sortir.

Corro, suo i arribo al control policial, de nou professió, allotjament, passaport i ara un element més, el bitllet. No hi ha cua, hi ha una melé i com no sé quan em tocarà, decideixo tirar-li cara i dir en veu alta, ja que no veia al policia, que havia de prendre l'avió a Bata. Tot seguit, d'entre la gent que tenia davant apareix el braç del policia amb la seva mà estesa, però sense dir ni paraula. Interpreto que cal donar-li alguna cosa i li dono el passaport i el bitllet. La gent es retira i, per fi, puc veure'l. Ell mira el passaport i el bitllet, segella el bitllet i em pregunta la professió i on vaig a allotjar-me en Bata, la qual cosa apunta tranquil·lament en una llibreta que descansa sobre la taula. A continuació em retorna ambdues coses i em dóna presses per a agafar l'avió. Passa la meva motxilla petita per l'escàner i a tot corrent acabo entrant en la sala d'espera.

Per al meu cos tibant i suat fou una grata sorpresa veure a tots els viatgers del mateix vol tranquils, assossegats, asseguts i esperant. Tinc molta set, però ni una gota d'aigua per a beure, així és que decideixo asseure'm i intentar relaxar-me a l'espera que ens cridin. Minuts després ens criden, es forma una nova cua en la porta on un policia controla que els bitllets han estat segellats prèviament. Caminem sobre la pista fins a l'avió que ens espera. Al peu de la escaleta ens espera una amable hostessa que torna a controlar els bitllets i és qui ens permet l'accés a l'interior de l'aeronau. Pujo, m'assec on veig un buit, em relaxo i quan l'avió inicia l'enlairament em dormo.

Després de poc més de mitja hora l'avió aterra en Bata. Baixem per l'escaleta i, a peu, ens dirigim a l'interior de la terminal on primer ens trobem amb el control policial, lloc en el qual tornen a preguntar-nos quina és la nostra professió i on ens allotgem en Bata, després de lliurar-los el passaport. Passat el control policial sense problemes, em dirigeixo a recollir l'equipatge, tot seguit a la policia de duanes perquè, si volen, registrin l'equipatge. Així ho fan. Acabat el tràmit, m'espera la funcionària de Sanitat, la qual em sol·licita la Cartilla Internacional de Vacunació i, per a sorpresa meva, 2.000 fcfa. Ja molt cansat, no discuteixo la demanda i li lliuro ambdues coses. Em retorna la cartilla i al costat del meu inseparable equipatge, una motxilla marca Dechatlon, em dirigeixo a l'últim tràmit, que consisteix a lliurar el resguard de l'equipatge que està pegat en l'inrevés del bitllet a l'empleat que es troba apostat en la llinda de la porta. L'hi lliuro i ja amb gran satisfacció puc veure al meu amic Chupín que m'espera a l'exterior. He arribat!.

Sense massa protocols ens vam saludar efusivament, vam pujar al cotxe i com entengué, sense necessitat de dir-li, que estava realment cansat, em duu directament a l'hotel Panàfrica. Arribem a l'hotel després de 10 minuts, em registro i el conserge em lliura la clau de l'habitació. Chupín m'ajuda a pujar l'equipatge. Quan entro ens acomiadem, deixo les motxilles en el sòl, em dutxo, truco a casa per a comunicar a la família que tot ha anat bé, em fico al llit i em dormo de cop.

Més informació sobre el país al web Visit Guinea Ecuatorial