Brasil a ritme solidari

Amb set milions d'habitants és una de les ciutats més poblades del planeta. Està envoltada per les muntanyes a un costat i l'oceà amb les seves llargues platges a l'altre. És impactant pels seus contrastos; tant et pots trobar edificis luxosos com faveles, que són barris de barraques. Els carioques, que és el nom que reben els habitants de Rio són gent simpàtica i alegre.

Arribada

Un cop a Rio de Janeiro ens venen a rebre la Mércia, una jove afrobrasilera que serà la nostra acompanyant durant la ruta. Ens porta a una casa amb dues habitacions i un bany que haurem de compartir entre les dotze persones, que fa poc que ens hem conegut. Vivim la primera experiència de convivència i comencem amb una immersió total en el grup.

Faveles Nos do Morro

Al cor de les faveles

A les faveles de Nos do Morro veiem el projecte que estan realitzant, fent cursos de cinema, teatre, dansa... Ens diuen que d'aquí han sortit actors de la pel·lícula Ciutat de Déu. A l'escola Santa Mònica a la favela da Maré on recullen nens del carrer. Els professors ens han explicat el projecte tot passejant pel mig de la favela. Hem copsat que malviuen en un espai reduït i mal urbanitzat en unes condicions mínimes de serveis bàsics. Els professors ens han explicat que aquí la violència i el consum de drogues són força habituals. Estàvem a la frontera entre els dos bàndols de tràfic de drogues, quan han aparegut uns homes armats que feien molt de respecte. No ens sentíem còmodes per por que hi hagués una confrontació, per això hem marxat el més aviat possible.

Del Corcovado al Pao de Sucre

En el parc natural de Tijuca, amb jungla tropical, hi trobem el cim del Corcovado a 750 metres d'alçada coronat amb la gran imatge del Crist Redemptor. Des de dalt ens fem la idea de la geografia de la ciutat. Al capvespre amb un telefèric anem al morro de Pao de Sucre on podem gaudir d'una posta de sol que tenyeix el cel de tons vermellosos.

Les famoses platges d'Icarai i Copacabana

Passejant per les platges, veiem gent fent gimnàs, jugant a futbol o volei a la sorra de la platja, però en canvi molt pocs nedant degut als perillosos corrents marins. Aquí es dona molta importància al culte al cos, veiem belles mulates lluint tangues ajustats. També alguns caminen i altres descansen tot prenent una aigua de coco. Hem quedat contagiats d'aquest ambient esportista que dóna tanta vida, tot al contrari de les nostres platges on la gent va a prendre el sol.

Aquesta ciutat està situada a dues hores en avió des de Rio. És el cor de les tradicions africanes d'Amèrica. Hi ha un 70% de negres descendent dels esclaus.

La festa de candomblé

La Mércia, la nostra acompanyant, és filla de Salvador de Bahia i practica el candomblé. Ens convida a una festa d'aniversari de la seva amiga Regina que representa a la mulandinha dins de l'entitat de la religió afro. Com que no ho entenem gaire li comencem a fer preguntes i encetem una conversa interessant:

- D'on prové el candomblé? li preguntem.
- Vé d'una herència cultural africana que dedica el culte a unes divinitats anomenats Orixàs.
- I com s'ha pogut mantenir després de tant de temps d'esclavitud?
- Perquè hi ha un sincretisme religiós entre el catolicisme i el candomblé, per això a cada sant li correspon un Orixà. Així han pogut mantenir aquests rituals amagats sota un vernís de cristianisme.

Faszenda Grande

Abans d'anar a la festa ens han fet vestir de blanc. Allà ens hem quedat impressionants per tot el que hem vist i sentit enmig de la música de tambors. M'he hagut de pessigar per comprovar si estava somiant! Però no, era realitat tot el que veia! Aquelles persones ballant com si estiguessin posseïdes, algunes quedaven en èxtasis o estat de xoc i quan estaven a punt de caure se les emportaven a una habitació i tornaven al cap d'una estona amb la cara transformada i la roba canviada. Entre els homes hi havia un que anava vestit de tons vermellosos i representava el fill del Xangó, un Orixà molt important. M'ha donat un llaç vermell per donar-me sort. En un altre moment hem fet una consulta a la mulandinha i ens ha donat el nom de l'Orixà a cada un de nosaltres, junt amb el sant que ens correspon.

Faszenda Grande, de faveles a barri

Està format per antigues faveles que ara ja tenen els carrers més urbanitzats. Hem passejat pel barri i jo estava receptiva observant l'entorn. Ho volia gravar a la meva retina i he agafat la càmera i he començat a tirar fotos a discreció. Realment els carrers estan plens de vida: nens jugant, cantant amb la guitarra, fent pastissos amb fang...

Amb el temps, el barri ha anat millorant gràcies al projecte de Bom Jua que ha solucionat els problemes dels nens del carrer, muntant una biblioteca i una escola de reforç, que a la vegada donen menjar pels nens.

Al vespre, hem trobat una nena molt eixerida que ens ha posat un braçalet de Crist de Bon Fin i ens ha fet una cerimònia on ens deia que havíem de pensar en tres desitjos, que no es complirien fins que es trenqui la cinta. A Bahia moltes persones van amb aquestes cintes de colors als canells.

Pelurinho, el barri on assotaven als esclaus

És un barri de Bahia que actualment té molta vitalitat, escenari de moltes novel·les del Jorge Amado, on hem visitat l'edifici de la seva fundació. Hem passat per davant de l'església del Carme on s'ha filmat la pel·lícula de la Promesa. La Mércia ens ha dit que l'església de Nuestra Señora do Rosario dos Pretos la van construir els negres amb molt d'esforç, però durant molt de temps els blancs no els deixaven entrar i ells es quedaven a fora fent els seus rituals. En el museu etnològic ens han explicat que en principi l'abolició de l'esclavitud va ser l'any 1815 però fins al cap de cent anys no es va acabar del tot.

Visca la festa: Capoeira i Oludum!

Cap a la tarda ja estaven fent preparatius de la festa que se celebra cada dimarts a la nit al Pelurinho, amb música d'Oludum que reivindica les tradicions africanes. Hi havia pels carrers grups de capoeira, que és una lluita camuflada en dansa d'origen africà, que practicaven els esclaus per defensar-se i que actualment s'ensenya algunes escoles de Brasil. Se'ns ha encomanat aquell ambient de festa i de seguida hem participat de la música que hi havia a les places del barri.

Al mig del carrer ens hem barrejat amb un grup que tocava tambors fent una batucada. El ritme dels tambors anava penetrant dins meu, i necessitava moure'm. La música se m'emportava i no era jo la que dirigia els moviments. El meu cos es deixava portar pel ritme dels tambors, de cop veig una colla de joves fent una coreografia. He quedat extasiada imitant el líder del grup, hi ha hagut una connexió immediata, he ballat com mai ho havia fet. El cos se'm movia sol, em sentia molt lleugera, semblava que flotés; és com si estigués en la pel·lícula de West Side History. Quan hem acabat ens hem abraçat molt efusivament.

La cercavila ha continuat pels carrers seguint els tambors, estava de gom a gom. Fins i tot des dels balcons la gent es posava a ballar. Hem acabat la festa amb una caipirinha i hem anat a una altra plaça on tocaven la Bamba fins que s'ha posat a ploure i a sota un porxo encara hem tingut ànims per improvisar un ball de flamenc i ensenyar-lo a la gent d'allà. Ens ho hem passat d'allò més bé! Que no s'acabi la festa. Visca l'alegria!.

Platges de Flamingo i Embarra i Fort de Monte Serrat

Palafits

Són unes platges de sorra fina amb palmeres i gespa. El mar està força mogut perquè és l'oceà Atlàntic, on hi ha molts corrents, per més que intentés nedar em quedava al mateix lloc. Al vespre, quan les aigües estaven més tranquil·les, ens hem banyat a la platja del fort de Monte Serrat que el van fer com a homenatge a Catalunya.

Palafitos, projecte Tamar i Terreiros Sant Jordi

Un recorregut per tres llocs interessants: els Palafitos que són cases fetes amb fustes velles sobre l'aigua. M'ha impressionat molt veure les males condicions en què viuen. Moltes fustes estan trencades i has de vigilar de no caure a l'aigua fètida. A prop de la platja d'Arembepe hi ha un poblet hippie dels anys seixanta que viu de l'artesania. És un lloc paradisíac, amb palmeres i gespa arran de mar. Ens han vingut ganes de quedar-nos-hi uns dies.

A la platja do Forte hi ha el projecte Tamar. És per defensar les tortugues i protegir el medi ambient. L'he trobat interessant. Terreiro de Sant Jordi tenen organitzada una escola de capoeira per nens de carrer i s'està preparant un projecte per un grup de teatre i dansa.

La Mércia ens presenta el Marcos, que serà el nostre acompanyant durant aquests dies, és un noi que té la carrera d'Història, treballa en museus i practica el sincretisme religiós entre candomblé i cristianisme.

Per anar al MST, Moviment dels Sense Terra, ens posem a caminar per un lloc molt enfangat i al cap d'una bona estona veiem que ens hem equivocat i hem de tornar a desfer el camí. Estem cansats i desanimats i llavors ha aparegut en Marcos amb un carro tibat per un bou on hi posem tots els paquets i ja no es tan feixuc fins arribar a l'assentament Bellavista.

Un cop allà, ens distribueixen en famílies. A mi em toca a casa del Jumaro, que és el responsable de l'assentament. Ens diu que la seva dona està estudiant a fora i durant aquestes dies les seves dues germanes cuidaran dels seus fills i de nosaltres. El Jumaro ens explica que MST són camperols que lluiten per la terra i per la reforma agrària sense vinculacions polítiques o religioses. Ells controlen els faschendeiros que no paguen impostos i quan el deute equival al valor del terreny, l'ocupen i després que els jutges donin el vist i plau el govern pot comprar el terreny, generalment per pocs diners i posteriorment el deixa al MST a canvi de que treballin la terra.

Ens diu que fa nou anys que estan en aquest assentament, però abans van estar tres anys en el campament reclamant la terra. Està format per trenta famílies que es reparteixen els terrenys. Toquen vuit hectàrees per família que consten d'una casa, pati amb arbres fruiters i un terreny per cultivar. Entre ells s'ajuden i es reparteixen els fruits dels terrenys comunitaris mitjançant assemblees periòdiques. Recullen l'aigua de la pluja en cisternes i per beure van a una font i es renten al riu. Algunes tenen corrent elèctrica però poca potència.

Escola del MST

El Furinga, el pare del Jumaro, és un gran mestre autodidacta. Ens ha explicat moltíssimes coses de les plantes, dels arbres i dels fruits que ens anava donant perquè els tastéssim. Hi havia gustos que no havíem provat mai com un fruit que tenia una barreja de plàtan i pinya. També ens ha ensenyat la farinera, l'escola i l'alambí que és on destil·len la canya de sucre per fer cachaça.

Després d'un bon bany al riu hem improvisat una festa on hem cantat cançons catalanes i brasileres i uns nanos ens han ballat la capoeira tot tocant el berimbou (un instrument típic del país).

Realment hem estat molt ben acollits per aquestes famílies, que ens han deixat els seus llits, mentre ells dormien a terra, ens han donat un menjar molt bo. Hem après molt del MST. Gràcies a la seva acollida senzilla, però càlida. Ens hem sentit com a casa.

Estem dos dies a Llençois, un poble de muntanya des d'on farem excursions. El primer dia hem fet una bona caminada pels voltants del poble, ens hem refrescat sota les cascades i banyat en els estanys. El següent dia hem anat amb un jeep fent parades a diferents grutes i cascades. També hem pujat a la muntanya del Pai Ignacio, on un guia amb molta gràcia ens ha representat una llegenda del esclau Ignacio que es va revelar i el van perseguir, però finalment es va escapar amagant-se sota unes roques, alliberant-se així de l'esclavitud. Ara és molt venerat ja que el tenen com un Padre de Santo.

Durant el viatge de tornada hem conversat amb el conductor sobre política. Ens ha explicat que les televisions critiquen al Lula, aprofitant-se de la corrupció que regna a tot el país per poder-lo fer fora del govern. Però tot i això, la classe treballadora encara defensa al Lula.

Ens acomiadem del Marcos donant-li les gràcies per tot el que hem après amb les converses d'aquests dies que hem mantingut enmig d'aquest paratge natural.

Era com un repte personal anar a conèixer la comunitat de Taizé a Brasil i encara més després del traspàs del germà Roger, que per a mi ha estat un punt de referència en la meva vida. Per arribar a Alagoinhas hem fet dues hores de viatge. En arribar, hem participat a la pregaria del migdia, m'he emocionat amb la cançó de bendigo al señor en portuguès. Em sentia com a casa, estava feliç perquè podia fer un homenatge al germà Roger. Ens ha atès el germà Marcia que ens ha explicat que tenien una brincadera, que és un lloc pels nens del carrer on els fan jocs i els donen menjar. Als més necessitats els animen a anar a l'escola on hi ha nens cecs, sords i amb dificultats. Un cop a l'any organitzen una cursa de bicicletes tàndem on hi ha un cec i un sord, que bonic és compartir el sentit que té cadascú més desenvolupat i ajudar-se mútuament.

Després hem dinat amb la Yolanda, de Madrid, i l'Elies, de Tarragona, que ens ha explicat que estan de permanents, col·laborant amb l'escola. Ens han comentat que els monjos treballen fent icones i làmpades.

Aquests dies estava afectada per la mort del germà Roger; aquesta gran home de pau, profeta dels nostres temps. El fet de poder anar en aquest oasi de pau que representa per mi la comunitat ecumènica de Taizé, m'ha confortat i asserenat.

Després de les jornades tan intenses d'experiències i vivències, necessitàvem descansar i pair tot el que estàvem vivint. Hem tingut tres dies lliures i hem decidit anar a l'illa de Morro que està a dues hores en catamarà des de Bahia. En arribar estava plovent, però de seguida ha tornat a sortir el sol; a l'hivern a Brasil aquest temps és normal.

En aquesta illa es respira molta calma, no hi ha cotxes i és habitual veure la gent passejar per les platges. El paisatge és canviant degut a la marea. No té res a veure el matí, quan hi ha grans platges, amb el vespre, quan l'aigua arriba a les cases i es menja la sorra.

Hem caminat molta estona fins arribar a un lloc insòlit. La quietud, les palmeres i l'aigua tranquil·la formen un paisatge on hi passaria una llarga estada.

Han estat uns dies inoblidables en aquesta illa on he connectat amb els meus sentiments i emocions per mitjà del cant i del silenci. He gaudit en plenitud del mar, del sol, de la natura i m'he omplert de pau i serenor.

La mare de la Mércia, tan carinyosa i simpàtica com és, ens ha preparat un sopar per acomiadar-nos. L'hem acabat amb parlaments, balls i una gran festa.

De les famílies acollidores voldria dir que m'hi he sentit com a casa. Han estat molt generoses i s'han desviscut per nosaltres. Encara que no parléssim la mateixa llengua hi ha hagut una comunicació emotiva molt forta.

Fem el comiat de Brasil a Salvador de Bahia, que és un lloc fascinant, amb un ambient molt festiu i on la música està sempre present. He gaudit moltíssim caminant pels seus carrers i coneixent la seva gent, sempre apunt per la música improvisada amb qualsevol instrument. Brasil m'ha seduït, em quedarà sempre l'enyorança de tornar-hi...